Aquest mes de juny he anat a passar 10 dies de vacances a Japó, a gaudir d’un petit parèntesi en plena temporada turística a Barcelona i de les amistats que vaig deixar sense poder despedir-me personalment quan vaig tornar precipitadament de Tokyo al març uns dies després del terratrèmol.
Ha estat la setena vegada que he fet el viatge cap a l’aeroport de Narita (Tokyo), i ha estat la primera vegada que en el viatge d’anada l’avió no anava ple, només portava una mica més de la meitat de persones, i la gran majoria, japonesos; es veien poques cares europees entre els passatgers. Deu ser que els desperfectes a la central nuclear de Fukushima estan espantant els possibles turistes.
Arribada a Tokyo, la ciutat segueix igual que sempre, aquest cop però m’acull ja amb l’inici de la calor húmida que caracteritza els estius nipons. Em dirigeixo cap a Asakusa, de nou, tornaré a la meva caseta, aquest cop però per una estada curteta. Aprofito que dilluns durant el dia tots els meus amics estan treballant per fer una volta pel barri. Asakusa és un dels llocs de Tokyo on s’hi veuen més estrangers. M’arribo fins al temple de Kannon, i hi faig tot el ritual. Es veuen estrangers, però potser no tants com les altres vegades, com a mínim d’estrangers no asiàtics, que són els que puc reconèixer amb facilitat...
A la nit em passejo amb uns amics per Shibuya, un dels barris plens de cartells lluminsos, amb la famosa imatge del creuament ple de vianants i pantalles a cadascun dels edificis. Quan hi arribo la llum és la de sempre, tots els panells lluminosos indicant cadascun dels karaokes, restaurants o sales de màquines ben il.luminats. Després de passar una agradable vetllada, quan sortim de sopar per anar a buscar l’últim metro, observo que Shibuya té menys llum que l’última vegada que m’hi vaig passejar, els comerços que ja han tancat, apaguen tots els llums, interiors i exteriors, llums que abans dels problemes de Fukusima, amb totes les centrals nuclears treballant al 100%, mantenien oberts tota la nit, redueïnt així el consum d’electricitat. Quan arribo a Asakusa, em sorprén la poca llum que hi ha al carrer. Asakusa a la nit només té alguns bars i karaokes oberts, però no és un barri especialment conegut per la sortida nocturna, així que la majoria de comerços ja no estan il.luminats, i els fanals dels carrers, estan encesos un si, un no, per estalviar energia.
Tothom a Tokyo segueix fent vida normal, a primer cop d’ull res no ha canviat. És impressionant el moviment que hi ha dins del país. En aquest viatge aprofito per anar a visitar un amic i passar uns dies a Sapporo, la capital de Hokkaido, l’illa del nord. L’avió en el que vaig per fer el trajecte de Tokyo fins a Sapporo (1 hora i mitja) és tan gran com el que m’ha portat per fer el trajecte de Zuric a Tokyo, i aquest si que va ple fins dalt, i en aquest encara som menys els no japonesos. L’avió de tornada de Tokyo a Zuric si que va ple, de fet, crec que no quedava cap seient buit, de totes maneres, el número d’europeus que hi devem viatjar, devem ser els mateixos que en l’avió d’anada, ben pocs! I es veuen moltes parelles mixtes viatjant, cosa que em fa pensar que la majoria d’europeus que viatgen deuen estar afincats a Japó.
De totes maneres, tot i que a Tokyo sembla que tot segueixi igual, en realitat alguna cosa en la quotidianitat dels seus habitants sí que ha canviat. El protocol de les empreses, que marcava que hivern i estiu els homes havien d’anar amb americana i corbata, s’ha tornat més flexible, i per tal de no haver d’utilitzar tan d’aire acondicionat, aquest estiu se’ls permetrà anar amb camises de màniga curta i sense corbata. A la televisió constantment hi ha programes que parlen sobre l’estat de Fukushima i petits trucs per estalviar energia, així com conscienciació per tal de fer que aquest estalvi no sigui un costum temporal, si no que s’integri en la vida pel futur. Esperem que el retorn a la normalitat del poble nipó ens faci passar per un punt de reflexió sobre els hàbits de consum i replentegem què és realment important, i si és necessari el gran volum de consumisme en el que la nostra societat s’està movent en les darreres dècades.
