Ara que els pruners ja han florit!

L’equinox de primavera és dia de festa nacional a Japó, així que el 20 de març és festiu per tal que tothom pugui mostrar el seu amor a la natura i els éssers vius. Trobo una encertadíssima idea el fet que se celebri una data tan important com l'inici de la primavera, moment en què la majoria de la gent té una pujada del positivisme i el bon humor; ja ho diuen: "la primavera, la sang altera".

 A Japó la gent aprofita aquest dia per a visitar els diferents jardins que hi ha a la ciutat, en la majoria cal pagar una entrada d’entre 200 i 400 iens, però val molt la pena visitar-los.

Certament, aquest any ha coincidit exactament amb el moment en què ja es comença a notar el canvi de temps!!! Per fi comença a sentir-se un lleuger augment de la temperatura després d’aquest gelat hivern que hem patit, que ha estat mooooolt llarg, i això ha fet que els pruners tardessin en florir, cosa que vol dir que els cirerers també es faran esperar una mica més.

Per a celebrar el dia com és degut, i aprofitant que els meus pares han vingut de visita, els vaig portar a passejar pels jardins Hamarikyu (Shiodome), on els pruners lluïen flors com les que es poden veure a la fotografia.

Els jardins Hamarikyu estan rodejats per aigua de mar per 3 costats, existeixen des del s.XVII, quan formaven part d’una vil.la de la família Tokygawa. Després de la II Guerra Mundial es van obrir al públic. Actualment acullen un dels pins més grans i vells de la ciutat, el Pi dels 300 anys. Quan es visitin, val la pena parar a Nakajima no Ochaya (= 中島の御茶屋), la casa de te de l’illa central per degustar-hi un te verd d’estil japonès.

Els jardins ofereixen una estona d’evasió de la metrpoli, són un petit niu de pau i tranquil.litat en mig de la ciutat, des del centre dels jardins es poden veure alguns dels alts edificis de la ciutat, entre ells, la Torre de Tokyo.

Feliç Primavera!

Saint Patrick's Day

Aquest cap de setmana es va celebrar el dia de Sant Patrick, patró d’Irlanda, però amb molts seguidors aquí, obviament, perquè el més important de la celebració és la cerveza, i a Tokyo qualsevol ocasió és bona per poder-se’n trincar unes quantes gerres.

Tot i que aquesta setmana hi ha els examens de l'escola, aquest any no he volgut perdre'm la celebració. Fa dos anys me la vaig saltar, i després tothom em va dir que m'havia perdut una de les millors nits, així que aquest any he decidit que per poder rendir millor, també calia gaudir de les millors ocasions que ofereix la ciutat! Si cal celebrar Saint Patrick’s Day, cal fer un esforç i adaptar-se!

Dissabte a la nit tots els pubs de la ciutat estaven plens de gent amb barrets i bufandes verdes, i cervezes a la mà. Sobretot es podia veure la “green beer”, “cerveza” verda típica del dia de Saint Patrick, que de fet, de cerveza en tenia ben poc, més aviat era com una especie de gasosa amb colorant  verd, però com que era Saint Patrick, tothom s’ho demanava en primera ronda. A la segona ronda ja ningú no s’atrevia a repetir i optaven per opcions més clàssiques, però sincerament, més sabroses.

Diumenge, tot i la pluja, hi va haver desfilada  per Omotesando. El carrer va estar tallat durant un parell d’hores en què es va poder veure desfiladar totes les assciacions relacionades amb Irlanda que hi ha a Tokyo: gossos irlandesos vestits de verd, ballarins tradicionals japonesos vestits de verd, músics vestits de verd, acròbates, clients habituals de pubs… Tothom desfilava sota la fina pluja, potser era la manera que el temps acompanyés la joranda d’una manera més celta… el fet que plogués va fer que no hi hagués gran aglomeració de gent, i l’ordre va ser absolut. El marcatge de la línia entre el públic i els desfilants estava curosament vigilat per una pila de voluntaris que procuraven que ningú no passés un milímetre de la línia per no entorpir el pas de la desfilada.

Al final de la “parade” el millor moment, la gent va tornar a omplir els pubs per gaudir de concerts en viu i seguir bebent cervezes a la salut de Sant Patrici!

Hivern fred, beguda gelada

A Tokyo, en qualsevol cafeteria o restaurant que vagis sempre tens una gerra d’aigua per poder-te omplir el got; fantàstica opció que no tenim a Barcelona, on si volem demanar aigua en un restaurant, hem de pagar l’ampolleta; però una cosa que no entenc i crec que no arribaré a entendre, és perquè aquesta aigua sempre està gelada i amb una pila de glaçons!

Aquí, sigui quina sigui la beguda, sempre la serveixen amb una gran quantitat de gels. Aquest hivern ha estat extremadament fred, però això no ha impedit que les begudes es continuessin servint gelades. I no és que d’aquesta manera, com que el gel ocupa lloc, posin menys beguda i així facin més benefici, perquè en aquest cas, no faria falta posar gel a l’aigua que ofereixen, ja que amb gel o sense, et pots reomplir el got tantes vegades com vulguis. A més, quan tenen la opció, els japonesos encara s’hi afegeixen més gel! Jo sempre demano la beguda Korinashi (氷なし), és a dir, sense gel!

Els japonesos es beuen la beguda freda ben freda, i la calenta, bullint! Cada cop que demano un cafè o tè en una cafeteria m’haig d’esperar una estona en poder-lo beure perquè sembla que el treguin de l’infern! El mateix passa amb el caldo que porten els soba, udon, la sopa miso... Jo el que faig en aquests casos és  demanar un got d'aigua, que obviament em donen amablement amb una pila de gels, i aboco l'aigua al vol de soba, així puc començar a menjar! 

La beguda freda ha de ser ben freda, i la calenta, ben calenta! No hi ha terme mig!

Exposició Internacional d’Orquidies al Tokyo Dome - 世界らん展日本大賞

Cada any se celebra a Tokyo l’Exposició Internacional d’Orquídies al Tokyo Dome (a Suidobashi - 水道橋). Dins d’aquest estadi tancat amb capacitat per a 55.000 espectadros hi ha petits boscos desbordants d’orquidies que et transporten directament cap a un màgic país de somnis.

Els japonesos són grans amants de l’art efímer, que convida a reflexionar sobre el pas del temps, i de l’art floral reconegut mundialment amb l’Ikebana, que és un art antic de respecte cap a la naturaleza, una disciplina basada en la unió de la natura i la humanitat, un “do” de vida ( 道- filosofia en japonès). L’Ikebana són composicions de motius decoratius amb elements organics com flors, fulles, branques, fruites o llavors. No només la seva estética és important, sinó que s’utilitza com a métode de meditació connectant amb el cicle de les estacions de l’any i de la vida.

La família de les orquídies té unes 30.000 especies. Les seves flors són simètriques, n’hi ha de pocs milímetres de longitud i d’altres que poden arribar als 13’4metres. Tenen una gran capacitat d’adaptació a la majoria de medis i per tant, tot i que es troben bàsicament als tropics, se’n poden trobar per tot el món. Tradicionalment molts pobles han utilitzat les orquídies amb finalitats tant ornamentals, com alimenticies o medicinals. Tot i així, de la gran diversitat d’aquesta família poques orquídies són usades per altres raons que no sigui la ornamental, com per exemple la vainilla.

L’exposició que es pot veure anualment al Tokyo Dome és un concurs que té una grandissima afluència de públic. Dins del recinte no hi podien faltar una multitud d’estands de venta d’orquídies i tota mena de productes relacionats: perfums, dolços, mocadors, tovalloletes... Tot i la gran multitud de gent que hi va, el recinte és tan gran que no t'impedeix poder gaudir d’un magnífic festival per a la vista i l’olfacte!

Si vols gaudir d'unes quantes imatges, clica aquí!

100% Chocolate & Cafe

Una de les coses que se’m fan més difícils a Japó és no poder gaudir d’un bon cafè i de la xocolata negra i amarga. De cafè n’hi ha, però ben lluny dels fantàstics espressos que es poden degustar a molts locals de Barcelona. De xocolata en venen a tot arreu, però gairebé tota és amb llet, i la que és negra és extremadament dolça pel meu paladar. El concepte de cafè espresso i de xocolata “bitter” que tenen aquí no s’adapta gaire al meu. De totes maneres, que sigui difícil, no vol dir que sigui impossible, vol dir que simplement costa més de trobar i de pagar.

El millor cafè que he trobat ha estat a l’”Accademia”, una petita escola d’italià a Ochanomizu, on en Paolo, el director, em va invitar a un dels millors cafès que he tastat en la meva vida. Però com que no és un lloc per anar-hi habitualment a prendre cafè, la millor alternativa és el Segafredo, jo solc anar al de Shinjuku, el més proper a la meva escola.

Passejant per Omotesando es pot fer una paradeta en el Lavazza (a preu d’or, però amb fantàstiques vistes), i fins i tot entrar a Omotesando Hills i flipar amb la botiga de “Jean Paul Hevin” i els seus fantàstics bombons. O arribar-se fins a la deliciosa “Maison du Chocolat” a deleitar-se amb les més refinades textures, que també poden degustar-se a Ginza, zona en què evidentment, també es poden trobar altres delicioses botigues com la de Pierre Marcolini.

Però no totes les opcions són tan cares, pels amants “bimbos” (=pobres en japonès) de la xocolata hi ha un lloc estupendu a prop de l’estació de Tokyo, el “100% Chocolate & Cafe”, de la casa Meiji (marca de xocolata japonesa). Una botiga-cafeteria on es poden degustar tota mena de productes de xocolata. Hi ha diferents pastissos, els quals pots omplir amb la crema de xocolata que més t’agradi (amb macadamia, amb avellanes, negra, blanca, ron amb panses...). Tauletes de xocolata de tota mena de gustos i colors. I fins i tot begudes de xocolata, amb una varietat excel.lent: batut de xocolata i cafè, brutal! Està just al costat de la sortida 5 de l’estació Kyobashi – 京橋 (la número 5 de la línia Ginza – 銀座線), facileta de trobar i no excessivament cara.

Incendi a Asakusa

El que hi ha hagut aquest matí a Asakusa no ha estat un recordatori de l’11 de març de l’any passat, dia del terratrèmol i el conseqüent tsunami que va devastar la zona de Sendai, sinó un inciendi a l’edifici de la cantonada.

Abans de sortir de casa he sentit moltes sirenes, però no n’he fet ni cas, cada dia se’n senten unes quantes, i tampoc no m’ha semblat que paressin tan a prop d’on estava. Al sortir, he hagut de desviar-me, doncs el final del carrer estava tallat pels camions dels bombers. Un enorme desplegament de bombers, ambulàncies i policies han desembarcat a Asakusa per socórrer el foc de l’edifici que es veu a la fotografia.

M’ha sorprès que no hi havia una gran quantitat de curiosos. De fet, contràriament al que passa a Barcelona, hi havia més bombers que no pas curiosos! No sé què és el que haurà passat en realitat, ni si hi havia gaire gent dins de l’edifici, però un cop més, l’efectivitat i el desplegament d’efectius nipó ha estat impressionant! Ara suposo que l'edifici per dins deu estar fet pols, però per fora té el mateix aspecte de cada dia, excepte que quan passes a prop se sent l'olor d'edifici recremat.

Hina Matsuri - 雛祭り

Des de fa més de mil anys, el 3 de març és el Festival de les Nines a Japó, el Hina Matsuri - 雛祭り, que és el mateix que dir el dia de les nenes. La festa va començar a celebrar-se en l’era Heian (平安時代 - 794 – 1185). I des de l’època Edo (江戸時代- 1603 – 1868) es decoren les cases amb l’Altar de les Nines.

Aquest dia es demana als déus felicitat i salut per a les nenes de la casa. A la filla de la família, des de petita, se li regalen unes nines – 人形 vestides amb kimonos tradicionals per a poder fer l’altar, que s’ha de muntar a principis de febrer i es col.loca en un lloc important de la casa fins el dia del Hina Matsuri. Si l’altar es queda més del compte a la casa, porta el mal auguri que la nena farà el mateix, per això l’endemà del Hina Matsuri s’ha de desmuntar, si no es fes, podria ser que la nena no s’arribés a casar mai. L’altar sol tenir la música de la cançó que les nenes canten aquest dia.

L’altar pot ser més gran o més petit, tot depèn de l’economia (perquè les nines són caríssimes! I moltes de les cases petites) però hi ha dues nines que no poden pas faltar: l’Odairisama (お内裏様 - l’emperador), i la Ohinasama (お雛様 - l’emperatriu), que estaran en el graó més alt. Si es pot fer un altar més gran, s’afageix un altre graó amb 3 nines, que són les Sannin Kanjo ( 三人官女- les acompanyants de l’emperatriu). Si es pot afegir un tercer graó, s’hi posaran 5 ninos, que són els Gonin Hayashi (五人囃子), músics que toquen els instruments que s’usen per a la música dels casaments japonesos. Cada any es pot anar afegint un graó diferent fins a tenir-ne 8. És l’àvia materna qui regala l’altar i les seves nines, és un costum que passa entre les dones de la família.

A l’altar també se li van posant Hina Arare o Hishimochi, dolços fets amb arròs, que fins el 3 de març no es poden menjar. El 3 de març la nena es pot menjar els dolços amb Shirozake (sake), i és típic també menjar Chirashizushi (vol d’arròs cobert de peix cru).

Els Hishimochi solen col.locar-se fent una espècie de piràmide, poden ser de diferents colors, i tot i que en cada regió del país poden variar (els colors o el significat), a la zona de Kanto (Tòquio) els colors tenen aquest significat: El rosa o vermell representa el cor, és a dir, la salut; el blanc la neu, és a dir, la puresa; el verd els arbres i les plantes de la primavera, és a dir, la vida. I tots junts representen els elemnents principals de la vida.

Els altars decoren no només les cases, sinó també comerços, l’escola... I els Hina Arare es poden trobar per tot arreu durant el mes de febrer i fins el 3 de març. De fet, després del dia del Setsubun, el tema comercial és el Hina Matsuri.

Si cliques sobre cançó podràs escoltar-la, i veure algunes imatges de l’altar.

A la fotofrafia de dalt es veu l'habitació que la família d'Akita destina durant un mes als altars, com que tenen moltes netes, tenen una pila de nines. A la d'abaix, a casa l'Aiko (que només té una nena), posa l'altar sobre el piano.

Nous Edificis a la Ciutat del Futur

És impressionant veure com canvien els edificis a Tokyo. Amb la història dels terratrèmols no deixen que cap edifici arribi a fer gaires anys d’història, i cada tant, els enderroquen i en tornen a construïr un de nou dotat dels últims avenços arquitectònics per tal de suportar millor, no només un possible terratrèmol de gran escala, sinó també els petits terratrèmols diaris, i de vegades gairebé imperceptibles, que succeeixen a Japó. Està clar que en aquest país no els passarà com en el nostre, la crisi del totxo no els arribarà. En tot cas, abans que els arribés, al.ludint que és per raons de seguretat, en tirarien a terra uns quants per canviar el paissatge urbà, i llestos!

Només fa 4 anys que vaig venir a Japó per primera vegada, i 3 hiverns que m'hi instal.lo, però en aquest poc temps he vist desaparèixer i aparèixer una gran quantitat d'edificis. Val a dir que es construeixen a gran velocitat, i que, si diuen que tal data acabaran l'edifici, en aquella data acordada l'edifici queda completat i a punt de fer servir! Tal qual passa a casa nostra, eh!

Just el dia abans de la Marató, a l’avinguda Kaminarimon d’Asakusa, es va descobrir l’edifici de la fotografia. I dic descobrir perquè aquí quan es fan obres, és impossible veure el què s’està fent perquè ho tapen de tal manera que no es veu absolutament res! Com si fos un regal que fins que no estigui acabat, no es pot desembolicar, (els pobres avis japonesos han de trobar altres passatemps...) La primera vegada que vaig venir a Japó, en el lloc de l'edifici de la fotografia hi havia un rellotge gegant, que cada hora en sortien ninotets ballant, un espectacle que tots els turistes (i no tan turistes) fotografiaven bocabadats; però fa un parell d'anys, quan vaig tornar a venir, l'edifici estava enderrocat. Fa poc més d'una setmana, es va desembolicar el que serà el nou edifici d'informació turística d'Asakusa.

Tokyo Marathon 2012 -東京マラソン-

Aquest any he tornat a tenir la grandíssima experiència de córrer la Marató de Tòquio. El mes d'agost de 2011 vaig fer la preincripció, a l'octubre em van donar l'acceptació i vaig poder fer la inscripció, i diumenge 26 de febrer de 2012 va arribar el gran dia!

Hi ha una pila de gent que la vol córrer, i per això es fa un sorteig. De totes maneres, als estrangers ens és molt fàcil, hi ha unes places guardades pels que venen de fora i mai no s'omplen. En canvi, de cada 10 japonesos que fan la preinscripció només 1 la pot córrer!

Diumenge 26 de febrer el dia és bo, núvol i fred, ideal per a córrer! La cursa comença al peu de l’Ajuntament de Tokyo, al barri de Shinjuku -新宿-. Hi ha tonelades de gent al voltant dels gratacels de l’Ajuntament -都庁-, el lloc és immens. La gent surt en diferents calaixos, el meu és el D. Deixo la roba al camió que me la portarà fins a Odaibaお台場, i me’n vaig cap al wc. 8:10 començo a fer cua. Conto i hi ha 18 dones davant meu... espero... espero... a les 8:45 tanquen els calaixos, i la cua segueix immutable... "però què fan tanta estona al wc?!" penso, i em poso dels nervis... a les 8:40, per fi, entro al wc! me’n vaig corrent cap al calaix D i hi arribo! Pels pèls, però hi arribo! Aquest any he previst portar roba vella per llençar abans de començar a córrer, durant la mitja hora d’espera dins del calaix fa molt de fred!

9:10, tret de sortida! Visca! Comença la festa! Passem per davant del majestuós Ajuntament i de totes les personalitats de la ciutat, i atravessem el barri de Shinjuku. Hi ha milers de persones aglomerades per desitjar-nos sort, impressionant!

La marató és un carnaval, moltíssima gent va disfressada, alguns s’han currat molt la disfressa, d’altres només porten algun barret original, però fa que sigui tot un espectacle! Doraemons, Hello Kitty, empresaris, travestis, Ossets, cheerleaders, Sky Trees, Torres de Tokyo, Jesucrist, geishes, samurais... És impressionant com algunes persones poden aguantar la disfressa fins al final de la cursa!

El recorregut és fantàstic, ideal per a fer el turista, perquè es passa per tots els punts turístics: Shinjuku -新宿- (sortint de l'Ajuntament i passant pel Cocoun), Tokyo -東京- (bordejant el Palau Imperial -御苑-), Roppongi -六本木-(amb vistes a la Torre de Tokyo), Shinagawa -品川-, Ginza -銀座- (passant per totes les glamouroses botigues i edificis originals de diferents marques de cosmètics i roba, l’edifici en si és part de la publicitat), Asakusa -浅草-(encarant la porta Kaminarimon -雷門-), Odaiba -お台場- (acabant al Tokyo Big Sight)...

Des del Palau Imperial hi ha una llarga recta fins a Shinagawa, que després la fem de tornada, així que em creuo amb la gent que va més ràpida. Aquest any tinc el privilegi d’haver pogut sortir abans, i per tant, poder veure els que encapçalen la cursa, impressionant, corren que se les pelen! Els primers són un grup, tots negres; després un japonès tot sol... Amb les noies el mateix, les primeres totes negres, i darrere, les asiàtiques!

Entre Ginza i Asakusa (km 21 a 34) és igual que entre el Palau Imperial i Shinagawa, un camí d’anada i tornada per on et creues amb els corredors. A mi aquest troç és el que més em costa. Ja han passat molts kms, però encara en queden molts... haig de reconèixer, que aquest cop, en aquest tram se’m fa difícil! En algun moment hi ha alguna postal maca, com una fantàstica vista de l’Sky Tree (la nova torre de comunicacions, edifici més alt de Japó, acabat d’inaugurar!) Per sort es passa per Kaminarimon, el carrer principal d’Asakusa, jo visc al costadet i això m’anima una mica!

Durant tot el recorregut hi ha una pila d’avituallaments d’aigua i menjar (plàtans, raïm, gominoles, pa...), a més, la gent que anima també ofereix de tot (fruita, pastissets, sopa, beguda...). No hi ha km on no hi hagi gent animant. Els fa molta gràcia veure un estranger córrer, i noto que m'animen moltíssim, no només em diuen “Ganbate” (=vinga!, tu pots! paraula que els japonesos l’utilitzen en qualsevol ocasió), sinó q també em criden “Uaito! Uaito!” (=white, pronunciat a la japonesa), em fa molta gràcia, i realment em dóna ànims!

L’últim tram és dur, es el camí cap a Odaiba, i s’ha de creuar diferents ponts, és a dir, pujada i baixada... en aquestes alçades les pujades costen una infinitat, i les baixades ja no fan cap gràcia, però l’emoció de l’arribada em manté, falta poc per acabar!

Faig la volta al Tokyo Big Sight, i ja passo la línia d’arribada!!! El rellotge oficial marca 3:27:... no m’ho puc ni creure!!! Fantàstic, he aconseguit acabar i a més he fet marca!!! Temps real 3h 23min 52segons!!!

Ara els crits de la gent ja no diuen “Ganbate”, sinó “Otsukaresamadeshita!”, (=bona feina, aprox).

L’arribada és genial, a part de l'emoció, el gran regal són unes piscinetes per poser els peus en remull en aigua ben calenteta, senta a glòria!

Per sortir del Tokyo Big Sight sembla que s’hagi de fer una altra marató, el camí és llarg i ple de gent. Entre els corredors i els familiars, l’aglomeració és pitjor que els voltants de la Catedral de Barcelona per Nadal, però estic tan contenta, que fins i tot això em sembla meravellòs! De totes les entrades que hi ha per poder arribar a l’estació de metro d’Ariake només n’han deixat una d’oberta per tal que no s’hi faci un tap, i s’ha de fer un llarg camí. Em va entrant una gana terrible. Finalment, al arribar a Shinagawa, rebo l'àpat merescut.

Animo ferventment a tots aquells corredors que tinguin ganes de fer una marató èpica, a estar alerta al mes d'agost per a fer la inscripicó de la Tokyo Marathon 2013. Ens hi veiem!

Si estàs interessat en fer-la, pots visitar corredors.cat on faig una explicació més detallada del funcionament.

La foto on surto corrent és de l'any passat, encara no tinc les d'aquest any, però m'encanta perquè es veu un conillet! L'altre és ja un cop acabada! Si vols veure més fotos de la marató, sobretot de la prèvia, aquí les tens!

Soba i Udon そば うどん

Per a menjar “Bueno, Bonito, Barato” no hi ha res millor que els restaurants de “Soba i Udon”, que són els espaguetis japonesos. Solen costar entre 350 i 900 iens. Aquesta classe de restaurant solen estar a prop de les estacions de tren i metro de qualsevol indret de Japó.

Són llocs on s’entra, es menja, i te’n vas, no és per passar-hi gaire estona, sinó simplement omplir-se la panxa. I realment, després de menjar soba o udon, la panxa queda ben plena!

El sistema és ben fàcil. Com es veu a la fotografia, fora de la botiga hi ha els exemples de plàstic dels plats que s’ofereixen. El contingut està escrit en japonès, però no hi ha problema perquè sempre van acompanyats d’un número. Un cop decidit el plat que es vol, t’enrecordes del número, entres a la botiga i et dirigeixes a la kenbaiki, 券売機 la màquina de bitllets (que també surt a la fotografia) s’hi introdueixen els diners, es busca el número desitjat, es prem el botó, i surt un tiquet.

Aquest tiquet es porta a la barra i es dóna al cuiner, a qui se li ha d’indicar si es prefereix soba o udon. Els fideus soba són més prims i foscos, estan fets amb farina de blat negre; els udons són més gruixuts i clars, són de farina de blat blanc.

Recomano la varietat que se li posa un ou onsen 温泉玉子 (passat per aigua)!

Bon Profit! Itadakimasu! いただきます！

Observatori de l’Ajuntament de Tòquio

L’edifici de l’Ajuntament de Tòquio és un edifici impressionant de Kenzo Tange al barri de Shinjuku. Té 3 cossos, el més alt té 48 pisos d’alçada, (sense contar els 3 subterranis) la part superior del qual està dividit formant un monstre de 2 caps. Es pot pujar gratuïtament fins al pis 45 i gaudir d’unes fantàstiques vistes de tota la ciutat. A Tòquio hi ha molts miradors (la Mori Tower de Roppongi, la Torre de Tòquio, a partir del maig l’Sky Tree... sense contar molts restaurants a les parts altes dels gratacels), però aquest és gratuït! La vista és impressionant, es miri cap al costat on es miri, només es veu ciutat, ciutat i ciutat! La immensitat de Tóquio és sorprenent! I en dies clars es pot arribar a veure el Mont Fuji!

Com que l’edifici es divideix en dues torres a la part superior, hi ha dos miradors. El de l’ala sud el tanquen a les 17:30h, però el de l’ala nord queda obert fins a les 23h! Així es pot contemplar la panoràmica nocturna de la ciutat, no té cap desperdici!

A la primera planta (2n pis pels japonesos) hi ha una de les més completes oficines d’informació turística, i els fulletons no estan només en japonès! També n’hi ha en anglès (o coreà, o xinès, si ho preferiu!).

Per arribar a l’Ajuntament és ben fàcil! Es pot anar fins a l’estació de Shinjuku i sortir per la sortida Est (東口) des d’allà es camina uns 10 minuts, el camí està indicat com a Tokyo Metropolitan Government Building o 東京都庁舎. Si no, també es pot agafar la Oedo Line fins a Tochomae, i sortir per la sortida 4, que dóna directament a l’edifici.

Les fotos són una de dia des de l'observatori sud, i una de nit des de l'observatori nord. En les dues es veu l'edifici on hi ha l'hotel Hyatt, el de Lost in Translation.

Xarxa de Transports Metropolitans de Tòquio

El transport metropolità de Tòquio és un dels més extensos del món i el més freqüetnat dirariament, funciona de meravella i està net. El problema és el cost, i potser el primer dia, entendre la diferència entre les línies privades i les línies públiques, que a diferència del nostre país, no funcionen amb una targeta de múltiples viatges, ni bitllet integrat de metro i tren.

A totes les estacions, tant de tren com de metro, hi ha un mapa on s’hi indica l’estació on s’està, i totes les altres amb el preu que costa viatjar fins allà, és a dir, que cada vegada que es vol fer un viatge, t’has d’apropar al mapa i buscar l’estació a la què vols arribar i veure quin és el preu, i així poder procedir a comprar el bitllet a la màquina. A la fotografia de sota es pot veure un noi a l’estació de Shinjuku mirant el mapa de tren a la part superior, i les màquines on es pot adquirir el bitllet. A la fotografia de dalt, es pot veure la màquina amb els diferents imports que et pot costar el trajecte. Un cop s'ha aconseguit trobar l'estació i saber quin serà el preu que costarà el viatge, adquirir el bitllet és ben fàcil, simplement cal clicar sobre l’import desitjat, s’introdueixen els diners, i llestos! A més, gran tecnologia nipona, es pot pagar un import de 160 iens (el més barat) amb un bitllet de 10.000 iens, cap problema, la màquina sempre té canvi, i te’l torna amb bitllets!

Si es pot prescindir viatjar en les hores puntes, és la millor opció, doncs el mite de la persona que treballa empenyent la gent dins el vagó per a poder comprimir el màxim de gent dins del vagó i que tanquin les portes, existeix! Això sí, porta guants blancs! Haber-se d’encabir entre multitud de japonesos en un vagó és una experiènca poc agradable.

Una de les línies més transitades és la Yamanote (山手), que és circular i dóna la volta a les zones més concurregudes de la ciutat (Tokyo, Shinjuku, Shibuya, Ikebukuro, Takadanobaba, Ueno, Akihabara, Shinagawa...). El transport, excepte la línia Yamanote s’acaba a les 00h, és a dir, que a partir de les 23h, la gent comença a agafar en massa el tren per tal de no perdre la correspondència per poder arribar a casa seva, si un s'espera a agafar l’últim tren o metro, l’experiència pot ser tan enriquidora com la de l’hora punta del matí, però amb olor d’alcohol i sense els guants blancs que t’escarxofen dins del vagó.

Dins dels combois regne una gran tranquilitat, la gent gairebé no parla. Quan s’entra al tren s’ha de posar el mòbil en mode vibració, i no es pot parlar per telèfon per a no molestar els altres! Si viatges al costat dels seients reservats, fins i tot cal apagar-lo!

El bitllet integrat no existeix, a part que metro i tren funcionen per separat, així com les línies privades i les públiques. Els japonesos són ben pràctics amb la majoria de coses que a la vida quotidiana es refereix, però en aquest cas no es pot dir ben bé el mateix! cada cop que es viatja, surt a compte verificar el recorregut per fer-lo sense haver de canviar de tren a metro, o de línia pública a privada, perquè llavors el trajecte pot costar molt car! De fet, si passes un temps prou llarg a la ciutat pot valer la pena treure’s la targeta Suica o Pasmo, targetes de prepagament que valen 500 iens, es poden carregar a les màquines i són molt pràctiques perquè no cal passar per la màquina de bitllets cada vegada, simplement s’entra a l’estació passant la targeta (sense necessitat de treure-la del moneder) per la màquina que dóna entrada a l’andana, i quan es surt, es torna a passar la targeta per la màquina de sortida, que directament descompte el cost del viatge de la targeta, però no comporta cap descompte, simplement t’evita de passar per la màquina expenedora de bitllets cada vegada que viatges.

Cal fer especial atenció a que, si es queda en alguna estació de tren o metro on hi arribi més d’una línia, si es queda a la sortida del metro, s’ha d’especificar el número de sortida, i el color de la línia, perquè moltes vegades una mateixa estació pot tenir diferents sortides 1, si hi arriben diferents línies. Per exemple, a Asakusa hi arriben 2 línies, i cadascuna té la seva sortida 1.

D’autobusos també n’hi ha, però no són tan freqüentats. De fet, són més semblants a autobusos de barri, s’utilitzen més per arribar a les zones on no hi arriba el tren o el metro.

Akabane Half Marathon 赤羽ハーフマラソン

Diumenge 12 de febrer vaig córrer la mitja marató d’Akabane, un barri al nord de Tokyo que en l’època que floreixen els cirers deu omplir-se de gent, perquè hi havia una pila de cirerers amb les branques preparades a què en breu arribi la primavera! A Japó hi ha molta afició al running, i com que hi ha tanta població, cada cursa es transforma en un esdeveniment molt concurregut, potser per això s’ha de preveure la participació amb almenys 2 mesos d’antel.lació! La màxima dificultat no és el recorregut, sinó la inscripció! Les webs de les curses estan només en japonès i plenes de kangis (ideogrames), que encara no controlo, sort que la Mika, una amiga japonesa afincada a Barcelona, em va ajudar a apuntar-m’hi, i vaig aconseguir participar-hi! Després de l’experiència de la marató de Tòquio del 2011, volia comprovar com era l’ambient en altres curses, i ha valgut la pena.

Després de tota la prepració, arriba el gran Dia! La DaiKai 大会 o Gran Troba! A l’arribar a l’estació de metro d’Akabane Iwabuchi, la més propera al lloc de la cursa, era impossible perdre’s, hi havia tantíssima gent amb roba d’esprot i bambes, que només feia falta seguir la riuada per arribar al lloc.

Quan vaig arribar-hi la festa ja havia començat, perquè a part de la mitja marató, també hi havia curses de 2km, 3km i 10km, cada cursa començava a una hora diferent, així que quan jo arribava just sortien els que feien la cursa de 3km, i els dels 10km ja havien sortit feia uns minutets. Tot i així, l’ambient semblava com si encara s’estiguessin preparant per a l’esdeveniment, ningú animant, ningú nerviós esperant a ningú, gent atravessant el camí sense gairebé mirar... Això sí, tothom amb les seves estoretes per posar a terra i, els que suposadament serien els acompanyants dels corredors, el seu picnic per passar el temps!

A la mitja marató hi havia gairebé 8.000 inscrits, així que vam soritr en dues tongades amb una diferència de mitja hora. Jo, per ser estrangera (segur!) em va tocar sortir amb la segona tongada, a les 11:10, mitja hora després de la primera tongada. El recorregut seguia el riu Arakawa, anada i tornada pel mateix camí. Animadors?! Ni un! Quina diferència amb la marató de Tòquio, en què no hi havia ni un sol centímetre dels 42.198m buit, tot era ple de gent animant. Diumenge, res d’animació, absolutament res! Una altra de les contradiccions d’aquest país, en alguns casos motlíssima animació, en d’altres, absolutament res! Com que vam resseguir el passeig del costat del riu, mentre corria podia veure els típics camps de beisbol que hi ha al costat dels rius de Tokyo. El beisbol és l’esport per excel.lència del país, i per ser diumenge, estaven els camps plens de jugadors.

El recorregut molt pla, I ple de voluntaris que degudament vestits, controlaven que els “domingueros” que passejaven amb les bicicletes tinguessin cura de no barrjar-se gaire amb els corredors. Com deia la web: “recorregut planer, ideal per a fer marca”, això sempre i quan el dia de la mitja no bufés vent, és clar! Diumenge va fer d’un sol magnífic, però amb un vent gelat impressioant! Durant mitja cursa el gèlid vent va bufar de costat, i en l’altra mitja de cara, així que res de marca! De totes maneres, vaig aconseguir acabar en 1h37’04’’ i ser la 12a de 715 dones de la meva categoria!

A l’arribada hi havia més voluntaris repartint aigua i samarretes, que no pas corredors arribant! Em va agradar comprovar que els premis es donaven als 8 primers de les diferents categories d’homes i dones, així que el repartiment de premis va durar una bona estona, en la que repetidament, una banda de música en directe, va anar tocant la mateixa musiqueta categoria rera categoria!

Setsubun 節分

Els japonesos són molt treballadors, però tenen una gran quantitat de festivitats. Cada mes tenen una data marcada en el calendari en què succeeix un esdeveniment especial que fa que tota la població es volqui a celebarar la tradicional celebració. I això comporta que durant uns dies abans totes les botigues i per tot arreu es pot veure anunciada la celbració, amb els elements característics d’aquesta a la venta.

Setsubun significa “canvi d’estació”. Però en aquest cas Setsubun indica el dia de cap d’any, és a dir, que s’acaba l’hivern i comença la primavera. Com que antigament l’inici de l’any japonés coincidia amb el calendari xinès, això succeïa el 2 i 3 de febrer. Aquesta tradició va començar en l’època Muromachi (1336 – 1573).

El 2 de febrer es fa un ritual per tal de allunyar totes les coses dolentes que ens han acompanyat durant l’any (el dimoni) i deixar que les coses bones (la felicitat) envaeixi les nostres vides.

Aquest dia els japonesos van als temples Shinto per poder fer el ritual, encapçalat pels sacerdots, acompanyats de celebritats (com lluitadors de sumo) que tiren grans de soja (mame) per expulsar el dimoni de les seves vides i deixar via lliure a la felicitat, mentre es criden “Oni wa soto! fuku wa uchi!” (=鬼は外！服は内！). Que vindria a ser “Fora el dimoni! Que entri la felicitat!”. D’aquesta manera es fa fora simbòlicament els mals esperits, per deixar pas a la fortuna. El dimoni representa totes les malalties i les coses dolentes. Fent fora el dimoni de casa (“Oni wa soto!”), es permet a la felicitat i a la bona fortuna que entri (“Fuku wa uchi!”).

Aquest mateix dia al vespre, quan el pare arriba a casa, es posa una màscara de dimoni (que haurà pogut adquirir en qualsevol comerç, perquè en tenen a tot arreu), i els nens el reben tirant-li els grans de soja dient-li “Fora el dimoni! Qué entri la felicitat!” Obviament els pares estan encantadíssims de poder rebre els copets dels deliciosos grans de soja que els nens els tiren amb la màxima força possible, pensant que el pare és un terrible dimoni al que han d’aconseguir foragitar.

Després cal menjar tants grans de soja com tants anys tinguis. És a dir, que m’he hagut d’empassar 34 grans de soja per fer entrar la felicitat a casa meva. Val a dir que la soja la fan torradeta i saladeta, tipus quicos, i està boníssima!

És típic també menjar enormes makis, especials per a aquest dia.

Aquí us deixo algunes imatges d’aquest dia especial. Que la felicitat sigui amb vosaltres! Feliç any del Tigre!