divendres, 28 de febrer del 2014

Xocolateria


Agafar el tren no sempre és tan dolent, algunes estacions de tren tenen verdaders centres comercials a dins amb botigues de tota mena. 
Estació JR Shinjuku, sortida Est Kabukicho

El dia de la nevada, vaig optar per deixar la bici a casa i fer el camí en tren. Com que tenia temps vaig decidir de parar a Shinjuku per caminar una estona i gaudir de l’espectacle, i sortint de l’estació de Shinjuku, em veig un petit comerç que diu “Cacao Sampaka”! Xocolata de veritat! I el millor, és que hi té escrit Xocolateria, en català! Tenen un petit fulletó on hi explica la història de la xocolata en japonès, però els títols són també en català! Aquesta és una de les petites troballes que de tant en tant faig i que m’alegren el dia!

La xocolata japonesa no és que sigui dolenta, però sol ser molt dolça. Fins i tot la que té escrit “bitter” és bastant més dolça que la xocolata amarga que poguem trobar en un comerç català. Evidentment hi ha xocolateries bones (La Maison du Chocolat,  Jean Paul Hevin, Pierre Marcolini...), però a preus prohibitius per mi.

Al trobar aquest petit Cacao Sampaka a Shinjuku, he buscat si n’hi havia més a Tokyo, i sí, n’hi ha més: a prop de l’estació de Tokyo hi ha la central. També n’hi ha una al costat d’Omotesando, a Minami-Aoyama. I obviament aquesta de l’estació de Shinjuku que em vaig trobar, que està sortint de les andanes per la sortida Est, i després anant cap a la sortida de Kabukicho. També n’hi ha una a Osaka!

El preu... Qui conegui Tokyo sabrà que les botigues d’Omotesando no són especialment barates, diguem que quan em vaig emocionar i em vaig apropar per comprar-me alguna cosa... curiosament se’m van passar les ganes de menjar xocolata! Però em va encantar la troballa, i veure les taronges confitades recobertes de xocolata com les que es veuen a Barcelona!
Taronja a la xocolata, la preferida de la meva mare!

dimarts, 25 de febrer del 2014

Tokyo Marathon 2014 東京マラソン


El cartell d'aquest any


Sortida. L'edifici de la dreta és l'Ajuntament.
Diumenge 23F es va fer la 8a edició de la Tokyo Marathon, 東京マラソン una Marató molt jove, però que ha aconseguit des del principi que la la ciutat es volqui en l’esdeveniment ja sigui corrent o animant.  A més el 2013 va entrar a ser una de les World Majors, així que en un no res s’ha posat al capdevant de les Maratons mundials!

Com cada any, la prova ha estat divertidíssima, amb la gent disfressada no només animant, sinó corrent els 42km! Una noia amb vestit i bolso, un noi amb trajo i corbata, uns quants Mont Fuji, batmans, supermans, cowboys, conills, fruites, una pila de gent amb barrets i perruques... Ho trobo fantàstic, amb el que costa només el fet d’arribar al km 42 amb samarreta i pantalons, trobo admirable aquesta gent que hi arriba disfressat!

Ja en la seva primera edició el 2007, 95.044 persones van fer la sol.licitud per participar-hi, i la van poder córrer 30.870. Els participants no han pogut augmentar gaire, aquest 2014 l’han corregut 35.000 persones, però si la gent que fa la sol.licitud per córrer-la, que supera amb escreix els que fan la sol.licitud per la de Nova York!
Edamame
Tortuga

 La Marató és un dels grans esdeveniments de la ciutat, i ha fet que molts toquiotes s’animin a córrer-la. A Japó hi ha moltes maratons que s’han d’acabar en menys de 4h, però la de Tokyo té un temps límit de 7h, cosa que anima a moltíssima gent. N’hi ha fins i tot que fan la sol.licitud sense haver corregut mai en la seva vida, i d'aquesta manera entren en el fantàstic món de l’atletisme! (tot i que jo els recomenaria fer unes quantes curses més curtes abans d’atrevir-se a la Marató).
L'Asel de Superwoman, Ganbare Asel!
SuperAsel Marathoner, 頑張れアセル!
La Marató de Tokyo sempre ha tingut una quota reservada a corredors estrangers, o més ben dit, residents fora de Japó, que fins ara no s’omplia mai, així que els residents de fora de Japó sabíem que si sol.licitavem córrer-la, podíem fer-ho; mentre que els residents a Japó pocs dels que feien la sol.licitud passava el sorteig per córrer-la. La diferència d’aquest any, com que és una de les World Majors, per primer cop una pila d’estrangers s'han quedat sense passar el sorteig!

Punt de trobada a l'arribada amb els correcats!
Aquest any uns quants correcats van fer la sol.licitud (que s’ha de fer entre l’1 i el 31 d’agost) però només dos van tenir la sort de passar el sorteig. Així que jo aquest cop he viscut l’esdeveniment des de la banda dels animadors. Diumenge al matí vam estar amb l’Esther recorrent la ciutat per veure passar en Josep i en Xavi, els dos correcats que han vingut aquest any, per diferents punts del recorregut, i he pogut comprovar com s’organitza la ciutat amb voluntaris per tot arreu per tal que no hi hagi col.lapses. Amb l’impressionant desplegament que fan a metro i carrers tot funciona correctament!

En Xavi s’havia posat en contacte amb l’associació de corredors de Tokyo Namban Rengo, que el van convidar a la festa postMarató que feien en un bar d’Osaki, i cap allà vam anar! Celebració obviament emotiva en què la majoria dels assistents havien corregut la Marató, per tant, moment d’alegria per tothom!

No cal que digui que, a qui li agradi fer Maratons, que s'apunti aquesta al calendari: bona organització, bon ambient, recorregut maco i planer, moltíssima animació durant els 42.195m de cursa i un viatge inoblidable.
Un corredor molt servicial

Un dels Mont Fuji

Organització de les entrades de metro a Ginza

Abans de la sortida animant als Namban Rengo que corrien.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Raquetes de neu a Karuizawa


La baixada!

La pujada.
Dissabte vaig anar a fer raquetes de neu amb Kanto Adventures, la sortida s’havia d’haver fet la setmana abans, però amb la nevada espectacular que va fer, la carretera va quedar tallada, així que l’aventura va haver d’esperar una setmana, però va valer la pena perquè vam poder gaudir d’un espectacular dia de sol!

Camí amunt.
En el camí entre Tokyo 東京 i Karuizawa 軽井沢 vam enganxar les caravanes de 2 accidents de cotxe, a part que, per la nevada, la sortida que havíem de prendre, la Komoro Exit de l’autopista Joushinetsu estava tancada I vam haver d’allargar el camí. Les nevades d’aquest any han desbordat el país! 
Així que l’arribada al punt de sortida de la passejada es va retardar més de 2h, cosa que va fer que no tinguessim prou hores de sol per arribar al cim Kurofu 黒斑山, que era el destí de la jornada. Tot I així, com que el dia era net i clar i brillava un sol espaterrant, vam poder admirar unes vistes espectaculars: el Mont Fuji de lluny i el volcà Asama 浅間山 (2568m) de ben a prop!

Volcà Asama
L’Asama és el volcà més actiu de l’illa de Honshu 本州, va tenir la seva última erupció el 2009 i serveix de frontera entre les prefectures de Nagano 長野県 i Gunma 群馬県.

I el dia a la muntanya no podia acabar sense passar per un Onsen per relaxar els músculs! Vam anar al Tengu Onsen 天狗温泉. Els Tengu són dimonis que viuen a les zones muntanyoses en els pins, són els transmissors de les arts marcials, i suposadament alguns Tengu habitarien a la zona de Karuizawa 軽井沢, cosa que explicaria el color vermellós de l’aigua d’aquest Onsen.
Entrada a l'Onsen Tengu. En Tengu és el de la cara vermella i el nas allargat.

La passejada era facileta i en David Niehoff un gran guia, així que van valer la pena les hores de carretera!




dijous, 20 de febrer del 2014

Cerveseria Artesana de Koenji

Diumenge en Hiroshi ens va portar a un dels millors llocs que fins ara he trobat a Tokyo, una cerveseria amb cervesa artesana, i no cara!!!
A Tokyo es veu moltíssima cervesa, si la beus al bar o a un restaurant difícilment baixarà dels 500 iens el got, i no estem parlant d’una cervesa especialment bona. Per això la descoberta ha estat encara més interessant. El lloc està a Koenji, molt a prop de casa, és acollidor, els cambrers són simpàtics i els agrada explicar les diferents opcions que tenen, i el menjar boníssim!


El millor no ha estat descobrir que algunes cerveses baixen dels 500 iens, sinó que a més estan totes boníssimes! d’aquestes que alimenten només de veure-les! El local és molt bonic i agradable, i s’hi està calentó! Tenen fins i tot una cervesa calenta, que la serveixen obviament en un got diferent!

Darrerament s’estan obrint una pila de locals on venen cerveza artesana, sembla que aquest fenòmen també està encantant als japonesos, tot i que ara mateix només representa l’1% del mercat, està previst que el 2014 s'obri a Tokyo alguna cerveseria artesana més.
L'entrada a la cerveseria, a l'estiu deu estar bé poder fer servir el pati.


Tot i així, qui passi per Tokyo, recomano 100% la visita a la cervezeria de Koenji!

dissabte, 15 de febrer del 2014

Córrer al Voltant del Palau Imperial

Corredors al voltant del Palau Imperial.

El Palau Imperial (皇居) és el cor de Tokyo. No s’hi pot entrar perquè hi viu l’emperador i està prohibit, però se li pot donar la volta, el diàmetre té 5km exactes, i és ideal perquè es poden fer sense haver d’atravessar cap semàfor, potser per això és el lloc preferit dels corredors de la ciutat (i rodalies). 
El primer cop que en vaig sentir a parlar dels corredors al Palau Imperial va ser en el primer viatge a Tokyo. L'Aiko, la guia del viatge, em va explicar que els diumenges, el seu marit amb els seus amics hi anaven a donar unes voltes. L'Aiko viu a les afores de Tokyo, el seu marit hi va, deixa la bossa a terra en algun punt, i dóna voltes, quan acaba, la bossa segueix al seu lloc, intacta!

El Palau Imperial està enmig d’una zona de negocis, amb edificis altíssims plens d’oficines. Molts dels treballadors d’aquestes oficines abans o després de la feina canvien l’americana i la corbata per pantalons curts i unes bambes. A part, hi ha una pila d’estacions de tren i metro (Hibiya (日比谷), Takebashi (竹橋), Kanda (神田), Otemachi (大手町), Hanzomon (半蔵門), Sakuradamon (桜田門), Nagatacho (永田町)... que cauen molt a prop, a les que hi arriba també una pila de gent per anar a córrer, alguns d’aquests tornen a casa per dutxar-se, però la majoria aprofiten els “sentos” (銭湯) que hi ha al voltant.
La porta que es veu al fons és Sakuradamon.
Per vorejar el Palau no es pot fer en qualsevol sentit, els japonesos són molt ordenats i s’ha d’anar en el sentit contrari de les agulles del rellotge. Segons l’hora potser no importa gaire, però si s’hi va en hora punta és impossible intentar-ho fer al revés! I si ho fas, ja et fan saber que t'estàs equivocant. Sembla que l’Ajuntament de Chiyoda-Ku ja ha rebut queixes de corredors criticant-ne d’altres que anaven en sentit contrari, o fins i tot vianants que caminaven lents pel mig de la vorera (que en alguns trossos, no és gaire ample).

Un dels passos estrets que voregen el Palau Imperial.
Els diumenges part dels carrers que voregen el Palau Imperial estan tallats al trànsit per poder donar més lloc als corredors. Les hores puntes dels dia de cada dia són entre les 18:30 i les 21h, està pleníssim! Al matí... no hi he anat mai a comprovar-ho... I els caps de setmana també s’hi acumula molta gent.

Després de córrer, cap al “sento”, que és el bany públic, a Tokyo n’hi ha un munt. Solen disposar de dues seccions, una per homes i l’altra per dones, tot i que alguns només en tenen una, i depenent del dia o de l’hora, hi poden anar els homes o les dones. Tenen les típiques banyeres que tant els agrada als japonesos, amb l’aigua a uns 45º o 50º de temperatura i bombolletes d’hidromassatge. És comú entre els japonesos (no només entre els que van a córrer, sinó en la seva vida quotidiana), d’anar als “sento”, serveix no només per banyar-se, sinó també com a lloc per fer-hi vida social.

Els "sento" que hi ha al voltant del Palau Reial permeten canviar-s’hi, deixar les coses en una de les guixetes, sortir a córrer una estona, i a l’acabar, poder-se fer una dutxa i una banyera ben calenta! Ideal per relaxar els músculs!

Com que és el lloc més popular on els toquiotes corren, a part dels “sento” s’hi poden trobar altres instal.lacions on la gent pot anar a canviar-se i fins i tot a fer exercicis. El Palace Hotel, just davant, s’hi pot anar no només per una dutxa, sinó per fer exercicis i gaudir del seu impressionant Spa i piscina, mentre observes com d’altres encara corren.

El Run Pit és a l'edifici que es veu a la dreta.
També hi ha el Run Pit, just al costat de l’estació de Takebashi, m’hi va portar fa uns anys l’Asel, una amiga maratoniana que fa més de 10 anys que viu a Tokyo, i amb qui he compartit algunes voltes els diumenges. El Run Pit no té vistes, però està molt bé, té sala també per a fer estiraments i és clar, surt una mica més car que els sentos.

Un altre lloc on vaig de vegades és el Raffine, que en realitat és una cadena de centres de massatges, però en el cas del que està ubicat a Chiyoda-ku, té el servei de dutxa especial per als corredors! I si després et quedes pel massatge, ja és el pack ideal!


El fet que es vegi neu a totes les fotos, és perquè no trobo les fotos que havia fet altres vegades, i avui encara queda la neu de fa 2 dies... No és que sigui la imatge habitual!

ANY DE NEU, ANY DE DÉU!


Barri de Koenji.


Si la dita és veritat, aquest any serà la hòstia! El 2009-10 va ser el primer hivern que vaig passar a Tokyo, i a finals de gener va nevar, tothom sortia al carrer a fer fotografies i obviament, ja hi va haver tema de conversa per la resta de l’hivern; deien que no era normal que nevés a Tokyo, i vaig tenir la sensació que era com quan neva a Barcelona. Però el 2011 va tornar a nevar. I el 2012 també. I el 2013. I ara, el 2014, tornem-hi!

Barri de Shinokubo.
La diferència però, és que els altres anys nevava 1 o 2 dies, i a la setmana següent ja no quedava ni rastre de la neu. Aquest any sembla que la neu no vol marxar! Dissabte hi va haver la nevada més gran dels últims 45 anys. I quan després d'una setmana encara quedava neu al carrer, ahir quan em vaig llevar a les 6:30h tornava a nevar, i no va parar en tot el dia. Els serveis d’alerta estaven preparats, des de la nit abans ja havien avisat que la nit de divendres els trens no funcionarien, i evidentment, així va ser! 

Estació de Nakano a tope!
Ahir Molta gent va deixar de treballar abans de l’hora prevista per poder agafar el tren cap a casa. A la Kai ens van fer sortir abans de classe perquè no ens quedessim sense tren. Jo per sort, estic a només 4 parades de l’escola, però amb el temporal els trens anaven amb retard i no funcionaven de la manera habitual, així que em vaig quedar a Nakano, una estació abans de la de casa. Podria haver esperat un altre tren per poder fer el trajecte fins a Koenji, però si veieu la fotografia de com estava l’estació, entendreu perquè vaig preferir fer el camí a peu.
Estació de Nakano, la gent que es veu de cara volen agafar el tren, però com que no hi caben a l'andana, han de fer cua a les escales.


Avui dissabte Tokyo s’ha aixecat tot blanc. La previsió és que dimecres torni a nevar. És cert, potser no és gaire habitual que nevi a Tokyo, o no ho era! però des del 2010 que està nevant cada hivern, i cada hivern neva més, així que potser, com nosaltres haurem d’habituar-nos a que les castanyes es mengen quan encara es va amb màniga curta, els toquiotes hauran d’acostumar-se a que nevi. 
Barri de Koenji.

Barri de Nakano.

dijous, 13 de febrer del 2014

RAKUGO 落語 O PARAULES CAIGUDES


Avui a classe hem estat parlant dels tòpics de la cultura japonesa i m’ha encantat descobrir una cosa que no tenia ni idea que existís, no n’havia sentit a parlar mai, el Rakugo らくご - 落語 o traduït literalment, paraules caigudes.
El Rakugo serien monòlegs còmics que es fan des de fa més de 400 anys, des del s.XVII aproximadament. L’actor vesteix kimono i seu de genolls sobre un coixí al mig de l’escenari anomenat Koza 高座 que es podria traduïr per seient alt, paraula que emfatitza el fet que l’actor està tota l’estona assegut en contraposició al teatre en què els actors estan de peu.

Amb l’ajuda de dos únics elements: un ventall de paper (sensu 扇子) i una tovalloleta (tenugüi 手拭) recita un monòleg en el què, canviant l’entonació, el tempo, l’expressió de la cara o la posició del cap interpreta els diferents personatges i fa riure el públic.

Les històries del Rakugo solen ser anècdotes humorístiques que barregen històries antigues amb quotidianes. Els monjos budistes solien introduïr  aquest tipus de monòleg en els seus sermons per mantenir l’atenció del públic. Les històries del Rakugo actual, solen barrejar històries antigues amb elements moderns per produïr més atenció i divertiment al públic, i solen durar entre 10 i 40 minuts.

Els personatges solen tenir elements en els què tothom s’hi pot sentir identificat, i cadascun sol emfatitzar algun dels aspectes de la personalitat humana. La poca escenografia utilitzada fa que l’espectador pugui deixar volar la imaginació per ubicar l’entorn dels personatges.

Actualment els llocs on és més fácil veure Rakugo és a Tokyo i a Osaka. Està clar que abans de tornar a Barcelona passaré per algun dels teatres de Shinjuku 新宿 o Asakusa 浅草 on actualment es solen fer aquests monòlegs a Tokyo 東京 o antiga ciutat d’Edo 江戸!

Històries d’ahir explicades avui!


Deixo aquí un parell d'exemples. Pel que m’ha dit el Sensei, un de molt conegut és el Toki Soba (時そば o L’hora del Soba), que més aviat el que penjo és en anime. L’altre és Omotenashi (que es tradueix com a “hospitalitat japonesa”, però per mi una millor traducció seria “actuar de manera molt formal, a la japonesa”).




dimarts, 11 de febrer del 2014

11 DE FEBRER, DIADA DE LA FUNDACIÓ DE JAPÓ



L'11 de febrer és la Diada de la Fundació Nacional de Japó, es celebra que el 660a.C. l’Emperador Jimmu va accedir al tro. Es va decidir de celebrar aquest dia, per tal de fer que els japonesos estimessin encara més el seu país.

L’Emperador Meiji 明治天皇 (1868– 1912) buscava acabar amb qualsevol record de l’antic Shogun i guanyar més legitimitat. A més, d’aquesta manera l’Emperador Meiji lligava les seves normes amb el primer Emperador, el mític Jimmu, fill de la deesa Amaterasu, creadora del país. Originalment la festivitat es va dir el Dia de l’Emperador o Kigensetsu 紀元節. El Kigensetsu es va convertir en una de les celebracions més importants en el calendari japonès, però després de la II Guerra Mundial, la celebració va quedar abolida i no es va recuperar fins el 1966, amb el nom de Kenkoku Kinen no Hi 建国 記念の日, per tal de reforçar el patriotisme i l’amor a la nació.

No sé com deuria ser la celebració abans de la II Guerra Mundial, pel que sembla, prou sonada, però el que és ara, almenys a Tokyo, és simplement un dia de festa en què la majoria de la gent no va a treballar. Aquí a Japó els dies festius significa que les escoles i les oficines fan festa, però totes les botigues segueixen obertes, als japonesos els sembla ben estrany que diumenges i festius tinguem les botigues tancades!

Així avui hi ha hagut discurs del Primer Ministre Shinzo Abe per ennaltir el sentiment d'estima dels acutals japonesos a la seva nació, i agraïr el llegat que els avantpassats han deixat. 

diumenge, 9 de febrer del 2014

Snow Splash Minakami


Tokyo és una gran metròpoli plena d’edificis ben alts, molt d’asfalt i poc verd, però per sort, no gaire lluny hi ha els Alps (japonesos!) que en poca estona et canvien el paisatge i pots gaudir-hi d’una gran tranquil.litat. A l’hivern estan tots coberts de neu, i evidentment, plens de pistes d’esquí! Fa gràcia veure que divendres i diumenge l’estació de Shinjuku està plena de gent que es passeja amb planxes de snow i esquís.
Pistes de Houdaigi.


Pistes d'esquí de Houdaigi.
Aquest cap de setmana, mentre començaven els Jocs Olímpics de Sochi, vaig anar amb el Tokyo Snow Club a Minakami, a la prefectura de Gunma. Minakami és conegut per les runes Yaze de l’era Jomon (fa entre 2.500 i 3.500 anys), i per això és Patrimoni Nacional, però un dels motius principals pels quals la gent hi va, són els onsens (aigües termals) i els esports d’aventura. El meu motiu per anar a Minakami aquest cap de setmana va ser que ja que haig d’aguantar el fred, almenys aprofitar la part positiva de la neu.

Houdaigi.
Vam sortir en bus de Shinjuku a les 20h, i en poc més de 3h ja estàvem a Minakami. El lloc on vam dormir no recomenaria per res! El Blue Monkey. Quan hi vam arribar divendres a la nit estava gelat, i és que no tenia calefacció! Les finestres, com sempre en aquest país, no aïllaven i feia un fred que pelava! L’esmorzar de dissabte va seguir en la línia… I el cas és que a l’hotel només hi havia un noi que deia que no sabia com anava res perquè era nou… Dissabte ens vam queixar al responsable del Tokyo Snow Club, i tot va canviar! De sobte l'hotel tenia personal i les habitacions tenien calefacció, i l’esmorzar de diumenge, no puc dir que estigués bé, però estava millor que el de dissabte. 


Pistes de Houdaigi.
A part del “petit” incident de l’hotel , la resta del cap de setmana va estar fantàstic. Les pistes de Houdaigi són bastant petites, però per una principiant de snowboard com jo, ja en tenia prou, i l’estat de la neu era immillorable. Va estar nevant tot el cap de setmana, però no grans quantitats i sense vent; diumenge fins i tot vam tenir estones de sol! El menjar a les pistes no era gaire variat, però els preus eren normals (no caríssims com passa a les pistes dels Pirineus o Alps europeus), i no hi havia grans quantitats de gent, no vaig fer ni una sola cua als remuntadors!

Dissabte, després de les baixades, el Tokyo Snow Club ens va convidar a l’onsen d’un hotel per calmar els ànims de la falta de calefacció de "l’hotel", i és que a més, estranyament, el Blue Monkey tenia l’onsen tancat… I a la nit, festeta amb grups en directe al Canyon, un bar al costadet de l’hotel!

Piscina de dones de l'Onsen Takaragawa.
Diumenge, abans de tornar cap a Tokyo, vam aprofitar per anar a l’Onsen Takaragawa per relaxar els músculs. El Takaragawa és un dels més grans de Japó, és preciós i grandíssim. Seguint el riu Takara té unes piscines exteriors enormes, amb aigua ben calentona. Com que no va parar de nevar, vam poder gaudir de l'experiència de banyar-nos sota la neu, immillorable!
Onsen Takaragawa.

I com que resulta que dissabte a Tokyo va estar caient la nevada més gran dels últims anys, de tornada en cap momento no vam deixar de veure neu. Avui, passats 3 dies, Tokio segueix cobert de neu!
Pistes de Houdaigi.

dijous, 6 de febrer del 2014

HORA PUNTA


Estació d'Akasaka-Mitsuke, Ginza Line, 9:18h

Desagradable experiència la d’haver de moure's en tren o metro a Tokyo en hora punta, és un dels rituals diaris més desagradables pel qual els tokiotes han de passar.

És ja coneguda la imatge dels homes que treballen a les andanes i que, amb guants blancs, empenyen les piles de passatgers que volen encabir-se al vagó. El que potser no és tan conegut és l’ordre en què els passatgers esperen aliniats el seu torn, impressionant! Cada comboi arriba pleníssim, els de fora esperen pacientment que la última persona surti del vagó abans de començar a pujar. És quan el mític personatge de guants blancs entra en acció per fer que la gent s’endinsi en el vagó i no deixar entrar a qui ja no hi cap, doncs moltes vegades no hi ha lloc en el primer tren que arriba. El que fa molta gràcia, és veure la performance que els srs. Guants Blancs fan quan el comboi se'n va, semblen els gestos de les hostesses de vol, indicant el camí que fa el tren, perquè? Doncs no ho sé, però té la seva gràcia veure-ho!

Estació de Yotusya, Marunouchi Line, 9:15h. El tren marxa ple, no tohom hi ha capigut, però en 1 minut arribarà el següent.
A l’arribar a l’estació desitjada, més val tenir clar cap a on t’has de dirigir, perquè sovint la riuada de gent et fa avançar cap a una direcció sense poder-te’n desmarcar. Les fotos que he aconseguit fer no són els millors exemples dels 3 dies que he agafat el tren entre les estacions de Koenji i Toranomon a les 9h del matí, però crec que il.lustren bastant la situació.
Seria bonic que tothom es dutxés i portés roba neta abans de pujar al tren, però ja sabem que el concepte de neteja no és el mateix per a tothom. La gent s’adorm estant de peu i de vegades has d’aguantar el cap d’algun altre passatger sobre les espatlles. Dilluns em vaig jurar que evitaria al màxim agafar tren o metro en hora punt. Així que avui he anat en bici fins a Toranomon per evitar la gentada, i l’experiència ha estat fantàstica!
Akasaka-Mitsuke, Ginza Line, 9:18, fila que tinc a la dreta.

Akasaka-Mitsuke, Ginza Line, 9:18, fila que tinc a l'esquerra.