dilluns, 31 de març del 2014

Amagisan a la península d'Izu



Una altra de les aventures de Kanto Adventures ha estat pujar dalt del cim més alt de la Península d’Izu, aquest cop sense neu! Vam passejar per la serralada volcànica Amagi 天城連山, a Izu. Izu és una península 伊豆半島 muntanyosa a l’est de Tokyo, a la costa del Pacífic, i forma part del Parc Nacional Fuji-Hakone-Izu 富士箱根伊豆国立公園. La part central és la part de la serralada Amagi, amb els 2 cims més alts de la península, que són els que vam pujar: el Banjirodake万二郎岳 de 1.299m i el Bansaburodake 万三郎岳 de 1.406m. El riu principal de la península és el Kano, que recorre una vall creada per plaques tectòniques, cosa que fa que la zona tingui freqüents terratrèmols i els seus conseqüents tsunamis. I com a tot arreu de Japó, una pila d’onsens! (banys calents).

El Fuji ens va acompanyar el dia.
Vam sortir en 2 furgonetes a les 7h de Yokohama 横浜, i vam arribar a l’inici del recorregut a les 10h. El dia era assolellat però fres, i vam poder tenir unes vistes fantàstiques del Mont Fuji 富士山 durant tot el recorregut!


Aquí es veuen perfectament els 2 tipus de bosc.
A la baixada el camí era curiós, ja que feia de divisió entre dos tipus de bosc. En David ens va explicar que a un costat hi ha cedre perquè es fa servir per a la construcció de cases, per això tantíssims boscos dels voltants de Tokyo són de cedre, no perquè originalment fos així, sinó perquè s’han anat replantant.


The Fishmarket Taproom お疲れさまの乾杯!
Aquest cop la caminada no es va acabar en un onsen, però la cervesa no va faltar! En David ens va portar a visitar la fàbrica de cervesa Baird Beer, on hi vam fer una petita visita guiada, i després vam anar a degustar la cervesa que s’hi fa a The Fishmarket Taproom que han obert els mateixos propietaris a Numazu 沼津. La cerveseria porta aquest nom perquè està just davant del port i del mercat de peix, i val a dir que estava boníssima!
Túnel d'arbres.

La pujada.

La Silvana pujant.

Amb tot el grup dalt del cim!

La baixada.

Visita a la fàbrica de cervesa Baird Beer.

dijous, 27 de març del 2014

Museu de la Cervesa Yebisu



En Gorka m’ha portat a visitar un  museu ben interessant on hi treballa una alumna seva, el museu de la cervesa Yebisu, al barri del mateix nom: Ebisu.




Interior del museu.
El museu propiament no és gaire gran, però és interessant. Val 500 iens i inclou la visita guiada que només fan en japonès, (però els cartells estan traduïts a l’anglès) i una cata de 2 cerveses al final amb l’explicació de com s’ha de servir i com s’ha de beure. Obviament hi ha botiga, i també restaurant que canvia el menú segons l’època de l’any. Cal dir que el menú d’estiu sembla molt millor que el d’hivern.

Cartell publicitari exposat.
El museu explica la història de la marca de cervesa Yebisu, una de les més populars a Japó: El setembre del 1887 es va fundar la “Beer Brewery Company”, i el 1889 es va obrir la fàbrica de cervesa, un modern edifici de maó en una zona que llavors eren camps i boscos del districte de Meguro de Tokyo. Yebisu va importar tota la maquinària i el sistema de producció d’Alemanya. En un inici la cervesa era caríssima, podia arribar a costar 20 vegades el cost d’un àpat! i la bebien sobretot els estrangers. El 1899 es va obrir la cerveseria “Yebisu Beer” al 8-Chome de Ginza, i això va ajudar a popularitzar la cervesa.

Estació d'Ebisu, Yamanote Line el 1906.
El 1900 la Yebisu Beer es va presentar a l’Exposició Universal de París, i va guanyar la medalla d’or, cosa que li va fer guanyar fama arreu, i 4 anys més tard, a l’Exposició Universal de Saint Louis va guanyar el Premi d’Honor, i així es va popularitzar als Estats Units. En créixer la fama de la cervesa, en va créixer també la producció, i el 1901 va fer necessari construir una estació de tren a la fàbrica amb el nom de la cervesa “Estació Yebisu”, i el 1906 es va obrir l’actual estació d’”Ebisu” de la línia Yamanote per a passatgers. La fàbrica va esdevenir tan important per la zona que el 1928 els voltants van canviar de nom per dir-se Ebisu. Actualment, a l’estació d’Ebisu hi ha la musiqueta de l’anunci de la cervesa, que és la música de la pel.lícula “El Tercer Home” de l’Orson Wells.

Cata de cervesa al final de la visita.
Instrucció final: com servir la cervesa.
En acabar la I Guerra Mundial el país es va occidentalitzar dràsticament i els costums van canviar: menjar, roba, feina... que es va traduïr per una popularització de la cervesa, i per tant augment del seu consum, sobretot a les ciutats, fins el punt que va sorgir l’expressió “bi-i-ru tou” = entusiasta de la cervesa. La cervesa va passar a ser producte clau del treballador nipó i aquest és un fet del què en puc donar fe, quan acaben la feina, sobretot els homes, se’n van als izakayes (bars on es menja i beu alcohol) i beuen fins a no poder més! no he vist consumir tanta cervesa en lloc com aquí! Però el 1940, amb la II Guerra Mundial el control sobre els productes va augmentar per tal de donar més sortida al material militar, fins al punt que el 1943 es van desaparèixer les marques de cervesa de Japó, i no va ser fins el 1971 que la fàbrica va ressorgir. Ara mateix la cervesa Yebisu té una gran salut, es pot trobar a tot arreu, i justament aquests dies en què els cirerers comencen a florir, la gent la beu amb gran passió.


dimarts, 25 de març del 2014

Shiga Kogen i Snow Beer Monkey Live - 志賀高原


Snowboard a Yakebitai
A Japó tenen el deliciós costum de celebrar l’inici de la primavera (o que el dia té les mateixes hores de llum que de foscor), així que el 20 de març és festiu i va ser un cap de setmana llarg! Aquest any el vaig aprofitar per anar amb el Tokyo Snow Club (TSC) a Shiga Kogen.

Yakebitai
Shiga Kogen està al Parc Nacional Joshinetsu-Kogen, a la prefectura de Nagano, conegut pels Jocs Olímpics d’hivern del 1998. És una de les estacions d’esquí més grans del món, en realitat són 21 estacions connectades, es pot anar passant d’una a l’altra esquiant, però també hi ha servei de llençadores que funciona tot el dia amb el forfait. Les vistes que hi ha són espectaculars, fins i tot, si el dia és clar es pot veure el Fuji! Les estacions japoneses són la bomba, la neu és boníssima tot l’hivern, així que es pot gaudir d’unes bones baixades, i si caus, la neu pols fa un bon coixí!


Snow Monkey Beer Festival
El que feia més atractiva l’anada en aquest cap de setmana i no un altre (TSC fa sortides cada setmana), a part de que fossin 3 dies en lloc de 2, és que s’hi celebrava l’Snow Monkey Beer Festival (SMBL), un fantàstic festival de música amb cata de cervesa! Així que el pla era complet, de dia a fer snowboard amb una neu fantàstica, després bany a l’onsen (banys calents) de l’hotel, sopar i cap a la festa!

A l’entrada del SMBL et donaven una copa i uns quants tiquets, i dins del recinte hi havia tots els estands amb les cerveses que podies degustar (algunes artesanes, d’altres tinc grans “dubtes” que ho fossin...), i totes ben bones! Es podia anar fent la cata mentre anaven tocant els diferents grups locals (molt bons!) o ballar amb els DJs. Ideal per a conèixer nova música! Com que els horaris eren japonesos, és a dir, tot ben d’hora, ben d’hora, el TSClub ja s’havia encarregat de fer una sala “after party” a l’hotel amb Dj i bar per continuar la ballaruca després del SMBL.

Micos a l'onsen
Diumenge vam anar a veure com els micos es banyen. A les muntanyes japoneses és molt fàcil trobar-hi micos, però Shiga Kogen és famòs bàsicament perquè se’ls pot veure com es banyen en els seus onsen, i per mi, era també part de la gràcia d’haver elegit aquest cap de setmana! Per anar a veure els micos s’ha de fer un bonic camí d’1km i ½ pel bosc, com que divendres no va parar de nevar i el camí està força transitat, va fer que la neu estigués ben aixafadeta i congelada, cosa que va fer el trajecte força divertit. Veure els micos banyar-se té la seva gràcia, però s’ha de vigilar, sobretot a no portar bosses de plàstic, doncs es pensen que és menjar i no paren de perseguir-te fins a aconseguir-la, us ho asseguro!

La Takako a punt de menjar-se els soba
Al cap de setmana no podia faltar menjar soba (una mena d’espaguetis fets amb blat sarraí o negre), que es mengen molt a Japó, de fet hi ha bars de soba i udon per tot arreu del país (sobretot a prop de les estacions de tren), però són especialment típics a Nagano. Després d’anar a veure els micos vam fer una ràpida visita al Museu Olímpic, que de fet són 2 saletes on hi tenen esquís, medalles, equipació... que es va fer servir el 1998.


En aquestes pistes s'hi van fer part dels Paralímpics el 1998
Estació de Yakebitai a Shiga Kogen, Nagano
Micos
Micos per tot arreu!

Snow Monkey Beer Live
Museu Olímpic de Nagano 1998

dimecres, 19 de març del 2014

Ukiyo-E o Quadres del Món Flotant


Cartell de l'exposició.

Durant aquest mes de març es pot veure al museu Ukiyo-E Ota Memorial Museum of Art de Shibuya una exposició ben interessant, quadres d’Ukiyo-E de Tokyo i al costat una foto amb la imatge actual d’aquell lloc de la ciutat. La col.lecció de la família Ota té més de 14.000 obres que conserven els seus colors originals.

L’Ukiyo-E és potser un dels arts japonesos més coneguts a occident. En japonès Ukiyo-E significa “quadres del món flotant” o “imatges del món efímer”, són estampes que es produïen a Japó durant l’època Edo (1603-1868) i inicis de l’època Meiji (fins 1912).

L’Ukiyo-E és una irònica contraposició al “món dolorós”, que en japonès és homònim a “món flotant”, però les connotacions i l’ironia de l’Ukiyo-e poden ser difícils d’entendre pels occidentals, doncs descriuen els plaers de la vida quotidiana barrejant el budisme amb la insascietat de l’ésser humà; és a dir que encara que mostrin escenes de prostíbuls tenen una gran càrrega religiosa (això potser és la primera cosa que ens desubica). 

Van tenir molt d’èxit perquè era un tipus de pintura que es podia produïr en massa en una època en què la majoria de la població no podia adquirir cap pintura original. En un inici, els temes eren la vida a la ciutat (Tokyo, Osaka i Kyoto), sobretot la vida dels barris d’entreteniment; però més endevant, quan el 1868 amb l’era Meiji Japó s’obra al món, es va afegir la temàtica de paisatge i política.

En arribar el s.XVII, després que el Japó patís segles de guerres civils i delinquència per part del poder central, amb el poder del shogunat Tokugawa, Japó entra en una època de pau i prosperitat en què l’antiga aristocràcia militar dels Daimyos perd influència a favor d’una burgesia urbana i mercantil. Això comporta un canvi en les formes artístiques i neix l’Ukiyo-e. Els temes que tracta també són un canvi als que hi havia hagut fins llavors, ara es fan escenes eròtiques, teatre kabuki, mons imaginaris i fantàstics, lluitadors de sumo, llocs famosos i natura, que corresponen a l’interès de la burgesia, i no dels antics Daimyos.

Després del 1868 i sobretot arrel de l’Exposició Universal de París el 1878 els Ukiyo-e influencien moltíssim als artistes occidentals. Només cal anar a veure el Museu Picasso de Barcelona i veure les seves pintures eròtiques (Picasso posseïa una gran col.lecció d’art eròtic japonès). O veient obres del modernisme català com la casa del Pla de la Boqueria o les pintures d’en Casas a l’Hotel Espanya. Per no parlar de l’impressionisme!

Deixo uns versos del primer cop que la paraula Ukiyo apareix en el sentit que se li dóna avui, de l’obra d’Asai Ryoi Contes del Món Flotant (Ukiyo Monogatari), 1666:

Viure només el moment present,
Lliurar-se exclusivament a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor de cirerer, de la fulla d’auró...
No deixar-se guanyar per la pobresa i no deixar-se traspintar pel seu rostre,
Sinó abandonar-se com una carabassa al costat del riu, això és l’anomenat ukiyo.

diumenge, 16 de març del 2014

Ascenció als monts Tonodake i Tanzawa


Arribant dalt del Tonodake, 1.491m
Comença la pujada, mai millor dit!
Dissabte va ser un dia fantàstic! De nou em vaig unir al grup Jambo per pujar a dos cims, el mont Tonodake 塔ノ岳 1.491m i el Tanzawa 丹沢山 1.567m. La ruta era llarga, així que va tocar aixecar-se escandalosament d’hora per arribar a Okura 大倉 a les 7:56, i des d’allà començar l’aventura!

Es poden veure una pila de cèrvols durant el recorregut
Aquest 2014 ha nevat moltíssim a Tokyo i rodalies i ha estat atípicament fred, així que obviament, la neu ens esperava per acompanyar-nos durant gairebé tot el recorregut. El temps sortint de Tokyo era bo, però a la muntanya vam tenir moments de sol, de núvol i de boira. El mont Tonodake està molt a prop del mar, i quan els núvols ens deixaven les vistes eren espectaculars.

Vam sortir un grup de 13 persones, aquest cop guiades per en Mark, i vam arribar dalt del Tonodake cap a les 12h, on vam dinar (horari japonès!), i on el grup es va dividir en 2: els que preferien tornar, i els que no n’havíem tingut prou i volíem arribar al Tanzawa. Així que en la segona part de l’escurció vam quedar només 5! Cal dir que si més de la meitat del grup va preferir tornar és perquè feia molt de fred, a part que Jambo sol fer sortides d’unes 5 màxim 6 horetes, i més senzilles, entre el Tonodake i el Tanzawa es va fer necessari tenir grampons o bastons per no relliscar.

Cap al Tanzawa!
Des del Tonodake vam tardar una mica més d’1 horeta per arribar al Tanzawa, i en arribar-hi la boira va fer que no poguessim gaudir de les vistes, en dies clars sembla que es pot arribar a veure el Fuji, però dissabte no vam tenir tanta sort! Després d’una petita parada al cim, vam tornar enrere, repassant pel Tonodake, i des d’allà canviar la ruta per tornar a Okura per un altre camí. Vam arribar a Okura que ja eren les 18h, just quan es feia fosc, acompanyats per la lluna plena.

Començant el camí.
Aquesta sortida és ideal quan es té només 1 dia des de Tokyo, es pot fer durant tot l’any, a l’hivern es necessiten grampons per la neu, però és impossible perdre’s, hi va tanta gent que hi ha un camí marcat a la neu. Quan no hi ha neu intueixo que també és difícil perdre’s perquè a part dels panells que es van trobant sovint, de tant en tant, de sota la neu, sortien unes plataformes de fusta que imagino deuen estar al llarg de tot el recorregut. A banda de la neu, són cims relativament fàcils de fer, però la inclinació és bastant forta, així que no recomenables per a gent no acostumada a caminar, s'han de tenir les cames avisades!

Dalt del Tanzawa, 1.567m
Tant al cim del Tonodake 塔ノ岳 com al cim del Tanzawa  丹沢山 hi ha refugis on s’hi pot passar la nit, amb wc i servei de bar. Arribar al punt de sortida és fàcil, des de l'estació Shibusawa 渋沢 de l’Odakyu Line 小田急電鉄 (1h 15 min. i 650 円 des de Shinjuku 新宿), s’agafa el bus que va fins a Okura 大倉 (20 min. i 200 円), i allà comença el recorregut (està ben indicat).

Aquestes són les passarel.les que es poden trobar en el recorregut.

Vistes pujant

Dalt del Tonodake

Baixant
La baixada

Kanpai! Brindis merescut després del dia! お疲れさまの乾杯


divendres, 7 de març del 2014

Parc Inokashira - . - 井の頭公園



Temple Benzaiten a l'extrem del llac
El Parc Inokashira 井の頭公園 (Inokashira Koen) és un petit pulmó a l’oest de Tokyo, entre Mitaka i Musashino. És un espai verd prou gran per descansar una mica la vista, i prou a prop per anar-hi encara que només sigui per una o dues horetes. A mi m’encanta per anar-hi a córrer. Donar la volta al parc corrent es fa en un moment, però del parc en surt el canal Tamagawa pel costat del qual es pot córrer durant gairebé 1 horeta!

Després de córrer és ideal fer una paradeta en un dels molts cafès que hi ha bé al parc, o bé entre el parc i l’estació de tren de Kichijoji. Kichijoji és una zona plena de petits cafès amb molt d’encant, en els que pots estar-t'hi una bona estona veient com passa el temps.
Camí al costat del canal Tamagawa.

Al cor del parc hi ha un llac artificial (que ara acaben de buidar per netejar-lo, no sé quan de temps feia que no el netejaven, o és que aquí la gent és molt despresa, però sembla ser que hi han trobat una pila de bicicletes). Quan el llac està ple d’aigua, és un dels llocs idílics amb barquetes de cignes. En un dels extrems del llac hi ha el temple Benzaiten 弁財天 (Llum Daurada). El parc també té un petit zoo, al que no hi he entrat mai, però és baratet.

En Totoro mostrant el camí del Museu Ghibli

També s’hi pot trobar un dels museus més famosos de Japó, l’emblemàtic Museu Ghibli ジブリ美術館, visita obligada pels amants de l’anime, on es pot passejar per les diferents pel.lícules produïdes per aquests estudis d’animació, com “el meu veí Totoro”, “la tomba de les lluernes”, “Porco Rosso”, “el Castell Ambulant” o “la Princesa Mononoke”. Per mi dóna un carisme especial al parc trobar-te de tant en tant la cara d’en Totoro indicant-te el camí per arribar al museu.

El parc es va obrir el 1918 en unes terres que l’Emperador havia cedit el 1913 per a l’ús dels ciutadans. El canal Tamagawa 玉川上水 al costat del qual és ideal córrer es va construïr el 1653 per tal de dotar la llavors ciutat d’Edo (actual Tokyo) de més aigua provinent del riu Tama, fins aquell moment la ciutat només es proveïa d’un sol canal que portava l’aigua del riu Kanda.

En realitat l’aqüeducte té 43km, però una part queda inaccessible al passejant, i si tenim en compte la part tranquil.la i bonica pel costat de la qual es pot córrer, el recorregut s’escurça, però de totes maneres és un dels millors llocs que he trobat per a córrer. I si es volen fer sèries, dins el parc hi ha també una pista d’atletisme ideal!
Parc Inokashira

Per arribar al parc es pot agafar la Chuo Line 中央線 (JR) i baixar a Kichijoji 吉祥寺 o també a Mitaka三鷹. També s’hi pot arribar amb la Keio Inokashira Line 井の頭線 i baixar a la parada Inokashira Koen 井の頭公園.

dissabte, 1 de març del 2014

Carnaval a Koenji



L’1 de març a Tokyo també vam celebrar el carnaval! M’encanten les tradicions i crec que s’han de preservar, estiguis on estiguis, així que aquest any he volgut importar aquesta divertida tradició de les disfresses.

Després d’una festa, pensant en quina podria ser l’excusa per a celebrar-ne una altra, els vaig explicar el Carnaval, una mica l’origen de la celebració, el Rei Carnestoltes i les rues de disfresses, amb l’ajuda d’algunes fotos del carnaval de Sitges. I perquè acabessin de veure què era, els vaig ensenyar el carnaval de Rio i Venècia (que bastants desconeixien).

Els va sobtar bastant la celebració, però els va semblar divertit, així que amb l’ajut d’en Hiroshi, la Kyoko i en Jan, vam muntar un carnaval al Ganbarane Bar de Koenji, on en Jan i la Kyoko en són clients habituals. 

Cal dir que a Tokyo hi ha qui té com a costum disfressar-se, especialment els diumenges, si et passeges per Harajuku tens l’oportunitat de veure una rua de carnaval cada setmana.

La idea del Carnaval no sé si l’han arribada a entendre gaire, perquè el resum que n’han fet amb això de “festa de disfresses” és que és una espècie de Halloween; però qualsevol motiu és bo per a fer una festa, i vam fer la celebració del Carnaval a la japonesa. 


Pels que venien sense disfressa, teniem una artista que els decorava la cara