La NO actuació de l'Embaixada Espanyola a Tokyo

Després de tots els esdeveniments que s'estan vivint a Japó, amb tota la comunitat internacional pendent, he notat a faltar la presència d'un ens important en aquest escenari, que l'embaixada espanyola, que per desgràcia, és la que em representa a mi, es fes una mica càrrec de la situació. Amb pena i ràbia, he adreçat aquest escrit a diaris per denunciar la nefasta i nula actuació que aquest organisme ha desenvolupat durant aquesta setmana:

Dilluns vaig tornar a Barcelona des de Tokyo, encara em faltaven 3 setmanes d’estada a la capital nipona, on hi passava 3 mesos per aprendre la llengua. El terratrèmol de divendres no va afectar gairebé a Tokyo. Sí que es va notar molt fort, va fer que es paressin trens i metros, però més com a mesura de seguretat, que no pas perquè s’hi hagués produït cap dany. El cap de setmana a Tokyo es va desenvolupar amb gairebé total normalitat, tot i el dolor que tots sentíem per les persones de Miyagi i Fukushima, i tenir la vista posada a les notícies i la central nuclear. Durant el cap de setmana les notícies van anar canviant, cada cop apareixia un nou problema a la nuclear.

Dissabte vaig enviar un mail a l’embaixada espanyola per tal que quedés registrat que estava a Tokyo. Dilluns, amb les noves males notícies de Fukushima i d’altres dues centrals nuclears, l’inici de les restriccions d’electricitat a Tokyo i rodalies i el fet que les classes de l’escola se suspenguessin, vaig decidir tornar a Barcelona, no sense abans trucar a l’embaixada per saber quina era la opinió que tenia sobre l’assumpte. Vaig estar més de mitja hora intentant comunicar-m’hi, quan finalment vaig aconseguir parlar-hi, em va donar la sensació que no tenien cap organització, ni cap opinió sobre l’assumpte en qüestió; no em van saber donar cap consell, ni dir com estava la situació a l’aeroport, ni si era millor que marxés o em quedés, res.

La pàgina web de l’embaixada espanyola, fins ahir dimecres no va penjar cap mena d’informació especial. El mail que vaig enviar dissabte, encara estic esperant que em sigui respost. Sento pena i vergonya que la “meva” representació a Tokyo sigui tan nefasta. En canvi, l’escola de japonès a la que anava, en tot moment ha estat pendent de tots i cadascun dels alumnes, prenent interès de com i on hem passat el cap de setmana, actualitzant constantment la pàgina web amb informacions i consells, i deixant persones de guàrdia per atendre el telèfon o simplement per si algú hi volia anar per estar en companyia, justament les mesures que tot ciutadà esperaria d’una embaixada.

Considero que si una escola de japonès pot donar un servei com aquest als seus alumnes, no entenc com una embaixada no pot donar a l’abst de fer-ho, i menys ara amb les noves tecnologies. Si les persones de l’embaixada estan tan atrafegades a trobar els desapareguts del terratrèmol, cosa que em sembla molt correcte, crec que haurien de tenir un pla d’emergència per tal de donar a l’abast a contestar mails, atendre el telèfon i actualitzar la pàgina web, (així com han fet embaixades d’altres països), i més ara que amb internet, això es pot fer sense estar físicament present a Japó.

No sé perquè una part dels meus impostos s’ha de destinar a un organisme que no cumpleix les seves funcions.

El cap de setmana després

Després del terratrèmol de divendres, i tots els canvis que això va ocasionar aquell dia, es pot dir que el cap de setmana s'ha desenvolupat amb normalitat. Aquest blog és de Tokyo, així que la normalitat a la que em refereixo, és a l'ambient del carrer de Tokyo. Les imatges que estan passant aquests dies a la televisió són de Miyagi i Fukushima, 300km més al nord, i obviament, allà tardarà molt en poder tornar-hi la normalitat.

A Tokyo es pot dir que el cap de setmana ha estat força normal. Tot i així, la ciutat, tot i no haver patit grans desperfectes, està en peu d'alarma. Des de divendres que constantment es poden sentir petits tremolors, molt més petits que el de divendres al migdia, però no deixen de notar-se. A part que tothom té la vista posada a les informacions sobre els problemes que està havent-hi a les centrals nuclears, en especial, la de Fukusima, que sembla ser, o almenys pel que surt a les notícies, que és la més afectada.

El 1923 hi va haver a Tokyo un terratrèmol d'escala 7'9 Ritcher. En aquell moment Tokyo era una ciutat bàsicament amb cases tradicionals japoneses, construides de fusta i amb finestres de paper d'arròs. El terratrèmol va ser de menys intensitat, però va durar més estona, i els desperfectes van ser molt superiors, de fet, la ciutat va ser devastada per infinitat d'incendis en diferents punts. Els japonesos, tot i que la majoria dels habitants de Tokyo no el van viure, el tenen molt present, tenen molt clar quines són les mesures de seguretat que cal prendre quan hi ha un terratrèmol i com fer per evitar que hi hagi incendis, doncs el 1923 van ser justament els incendis, i no tan el moviment en si, el que va arruinar la ciutat.

Aquests dies una de les frases que més s'ha escoltat és "ki wo tsukete ne!", és a dir "cuida't!" o "vigila!". El què es refereixen en dir això, és a tenir present què cal fer en cas que torni a notar-se un altre terratrèmol gran, cosa que està dins de les previsions dels geòlegs. Quan hi ha un terratrèmol, si s'està dins de casa, t'has d'intentar posar sota d'una taula o del marc o estructura d'una porta, de manera que si cau alguna cosa, puguis quedar protegit. Allunyar-se de les finestres i qualsevol moble que tingui vidre o que pugui caure. Tenir a l'abast sempre un lot, aigua embotellada i el telèfon. Mentre dura el moviment, és millor no moure's de l'edifici on s'està i quedar-se arraulit en el lloc que es consideri més segur, i a la que pari el moviment, sortir al carrer i anar cap a la zona d'evacuació que correspongui segons la ubicació de la casa. Hi ha fins i tot qui m'ha dit que dormís vestida! Jo la veritat és que no he arribat a tant, però sí que per dormir, a part de canviar-me a una habitació sense finestra, ho faig amb una motxilleta al costat amb roba, (que ara encara fa fred, i si cal sortir al carrer més val estar abrigat), aigua, alguna coseta de menjar, el passaport i el telèfon. Per sort, no m'ha fet falta fer-la servir, perquè tot i haver-hi hagut molts moviments, cap ha estat de tanta intensitat com per haver de sortir al carrer.

Ahir diumenge vaig estar passejant per Shinjuku amb amics. Shinjuku és un barri d'oficines i d'oci, amb una de les principals estacions de tren, metro i autobús de la ciutat. És un dels punts neuràlgics i sempre està pleníssim de gent. No va ser diferent ahir: la gent passejava, entrava als restaurants i a les botigues, cantava als karaokes i actuava com si res no hagués passat. Ben segur però, que tothom estava amoinat per la situació al nord, i pels propers moviments que pot rebre la ciutat, però obviament la gent vol tornar a la màxima normalitat. A més, la sort és que els dies han estat d'un sol esplèndit, sense cap núvol i quasi primaverals, cosa que ajuda molt als bons ànims!
Diumenge a la nit, però, al tornar cap a casa va sortir la notícia que en els 3 següents dies hi ha un 70% de probabilitat de patir un terratrèmol de més de 7 graus, i les notícies de les nuclears no eren gens esperançadores. Alquest matí de dilluns, al llevar-me, noves notícies, un nou reactor afectat, dues centrals nuclears més en alarma, i el que m'havia de donar estabilitat a la setmana, l'escola de japonès, suprimeix les classes, l'escola estarà oberta, però sense classes.

Em passo les hores que estic a casa mirant les informacions, a Japó es fixen sobretot en NHK, tot i que tothom mira diferents cadenes per contrastar les iformacions, tot i que més o menys són totes iguals. Jo la veritat és que estic mirant molt el 3/24, que no és per escombrar cap a casa, però les notícies són actualitzades en tot moment i molt detallades, molt més de vegades que a NHK. Cada cop que hi ha un petit moviment, la sensació és de por, inestabilitat, dubte sobre si serà llarg i fort, o si pararà aviat. Decideixo deixar Tokyo, marxar cap a Kyoto, gairebé 500km al sud, i passades cadenes muntanyoses, on no s'ha notat cap tremolor, ni el de divendres.

Terratrèmol de l'11 de març de 2011

11 de marc de 2011, 14:46h, terratrèmol de 8’9º en l’escala de Ritcher a la costa pacífica de Japó, epicenter al mar, prop de Sendai. A 400km de Tokyo. Una experiència única i espero que irrepetible!

Per sort en el moment del terretrèmol jo estava a la KAI, la meva escola de japonès, al barri de ShinOkubo. En un principi tot ha començat a moure’s, no semblava que fos gaire different d’altres que ja havíem pogut viure, però el moviement no cesava, i ha començat incrementar-se. El personal de l’escola, molt efficient, ens diu que ens posem sota les taules o sota les estructures de les portes, allunyats dels vidres i de coses que ens puguin caure a sobre. El movement fort ha durat uns dos i llarguíssims minuts. En acabat, tots recollim les nostres coses i sortim al carrer, comença el pla d’evacuació. Aquí Japó ho tenen molt ben organitzat, cada edifici té adjudicat un parc on tothom s’ha de reunir en cas de terretrèmol. El parc, en aquest cas pati d’escola, que li toca a l’edifici on es troba la KAI, no hi podem arribar per una fuga de gas, així que anem cap a Toyama 戸山 on hi ha la universitat de Waseda, una mica més allunyat, però lloc segur (si n’hi ha…) en cas de terretrèmol.

Fins ara els terratrèmols m'havien semblat una cosa divertida, era curiós i gustós sentir que tot es movia durant uns instants, com la sensació de perdre l’equilibri, però sense perdre’l. Però el terratrèmol d'ahir ha estat ser més fort i més llarg que els altres viscuts, fins i tot els professors deien no haver-ne viscut cap d’igual, i això ja no fa tanta gràcia! Per sort la disciplina dels japonesos és espectacular i tot ha anar bé (a la zona on jo he estat, és clar!).

Vam estar al parc 戸山 una estona, potser un parell d’horetes, i quan ja començava a fosquejar vam entrar dins de la Universitat de Waseda, per estar-nos-hi un parell d’horetes més. A la sala on estàvem hi havia un parell de teles que anaven mostrant les imatges del tsunami produït pel terretrèmol: enormes desperfectes a les prefectures de Miyagi i Fukushima, allà l’efecte si que ha estat totalment devastador.

Tothom intentant utilitzar el mòbil per contactar amb els coneguts, però la majoria sense resultat encoratjador, alguns missatges s’arribaven a enviar, però les línies estaven saturades. Jo no vaig tenir cobertura fins gairebé els 12h de la nit.

Abans de les 19h ja ens van deixar sortir de la universitat, tot i sabent que tren i metro no funcionaven, per tant, molta gent ha hagut de fer nit a la universitat, que quedarà oberta tot el cap de setmana per si hi ha alguna rèplica, o algú se sent insegur a casa.

Amb alguns de l’escola vam sortir de Waseda per anar cap a Shinjuku, zona commercial i d’oficines. Al carrer riuades de gent disciplinada, calmada (tenint en compte la situació...). Només funcionaven alguns autobusos, que anaven a arrebossar de passatgers, hi havia cues quilomètriques per agafar-los, però cues ordenades i amb la gent tranquil.la (o almenys això aparentaven encara que la processó els anés per dins), jo només pensava que si això hagués passat en algun altre país, aquesta serenitat hagués estat impossible! L’electricitat al carrer sense cap desperfecte. Al no funcionar ni el metro ni el tren, molta gent que viu lluny de la feina no ha pogut tornar a casa i han hagut de passar la nit a l’oficina, amb la conseqüència que el menjar de les botigues va quedar totalment saquejat. Durant la nit, les lleixes dels combinis (supermercats 24h) es veien buides, i cues enormes davant de tots els restaurants i cafeteries.

El metro poc a poc va anar obrint les línies. La primera en fer-ho va ser la Ginza Line, que arriba a Asakusa (el meu barri!), tot i que des de Shinjuku vaig haver de fer transbord. Com que al metro hi havia multituds de gent que volia pujar-hi, el personal del metro no deixava entrar a tothom de cop, sinó que feien esperar la gent, i la gent esperava serenament i sense empentes que els donessin pas per entrar. El metro obviament anava pleníssim, però finalment vaig poder arribar a Asakusa, on m’hi esperava una imatge excepecional per ser Japó: papers a terra! (Com podeu veure a la foto) Sé que els que no hagueu visitat Japó no us sobtarà la foto, però aquests quatre papers són increibles de veure en una pulcra ciutat com aquesta. El cas és que també va fer vent, I suposo que els escombiraires tenien altres coses a fer que recollir els papers del terra.

Ara ja han passat 20h des del terretrèmol de 8’9º, però no es paren de sentir moviments, alguns més grans, altres més petits, segons les noticies alguns arriben a tenir entre 6º I 7º, però així com abans m’agradava notar-los, ara ja no em fan i mica de gràcia, I només espero que s’acabin I no notar-los més! Mentre he estat escrivint aquest article ja va el 4t que sento… espero que cap torni a ser tan fort!

Els grans desperfectes han estat a Sendai i voltants, on encara és d’hora per mesurar-ne la magnitud. La ciutat de Tokyo ha sobreviscut espectacularment, pocs edificis realment damnificats (tot i que tots tenen algun desperfecte, evidentment); en tot moment la gent ha tingut la informació necessària i ha actuat correctament; l’electricitat no ha desaparegut; les línies de tren i de metro s’han anat revisant i obrint paulatinament poques hores després del cisme. Una preparació i un pla d’actuació que no sé si cap alter país hauria estat capaç d’igualar! Van tenir un gran cisme el 1923 que va devastar Tokyo, però han après els errors, un cop més, em trec el barret davant el poble nipó!

Podeu mirar aquest link si voleu veure algunes de les meves imatges registrades al picasa

Tokyo Marathon 東京マラソン

La Marató de Tokyo (東京マラソン) és tot un esdeveniment en aquesta ciutat, el qual mou milers i milers de persones, no només a corredors, sinó també a voluntaris que participen en l’organització o com a espectadors, i he tingut la sort de poder córrer-la, i acabar-la! I dic sort no només per haver-la acabat, també per haver-la pogut córrer, doncs hi ha tanta gent que ho vol fer, que es fa un sorteig amb tots els inscrits, aquí a Tokyo he conegut una pila de gent que ho ha intentat durant anys i mai no han tingut sort!

La mobilització que porta a la ciutat és impressionant, des del mes de desembre ja hi ha cartells per tot arreu anunciant l’esdeveniment, i és que la cursa atravessa la ciutat i passa pels llocs més emblemàtics: Shinjuku, Iidabashi, Palau Imperial, Ginza, Torre de Tokyo (Roppongi) Shinagawa, Nihombashi, Asakusa, Odaiba... un traçat xulíssim amb el que es pot fer turisme i recórrer la metròpoli en tan sols un matí! Impressionant! a mesura que s’apropava el gran dia, cada cop més cartells per tot arreu i programes a la ràdio dedicats a la Marató (obviament, amb els talls de trànsit que la cursa suposa, ja ho podien ben anunciar!) i finalment ha arribat el cap de setmana tan esperat, l’últim de febrer!

Quatre dies abans s’obre l’exposició de la Marató al Tokyo Big Sight, edifici gegant del barri d’Odaiba, per a recollir el dorsal i també com a punt de venta de tot el merchandising de la Marató, un espai enorme replè de gent. Per anar cap a Odaiba cal agafar la línia Yurikamome des de Shimbashi, un metro que val mooooolt la pena d’agafar, encara que no es corri la Marató, ja que va per l’exterior i la vista de la ciutat i dels edificis és espectacular!

Arriba diumenge 27 de febrer! Visca! previsió del temps: núvol (no pluja!) i 14ºC, ideal per als 42’195km que ens esperen! Sobretot tenint en compte que els últims anys havia fet un fred impressionant i els corredors havien de fer tot el recorregut sota pluja o fins i tot neu! Aquest any el clima és ideal!

A les 7:45 del matí, em trobo al metro de Nishi-Shinjuku amb en Josep Maria i l’Arcadi, dos companys “correcats” que han vingut per a l’ocasió, per apropar-nos plegats al lloc exacte de la sortida. Tinc la sort que són uns maratonians experimentats i em donen tota mena de consells ben útils, estupendus per poder fer tot el recorregut i arribar contenta a la meta! A les 9:10 s’escolten els coets del tret de sortida, Visca!!! Els milers de corredors desfilem per sota del monumental edifici de l’Ajuntament de Tokyo (que si mai veniu a la ciutat, val la pena pujar-hi! Es pot arribar al pis 42 per veure la panoràmica i és gratis!), amb música d’orquestra i per davant de totes les autoritats.

L’organització és boníssima! Avituallaments constants, WCs portàtils al llarg de tot el circuit perfectament delimitat, una munió de voluntaris treballant i animant al personal... I ni amb això els japonesos tenen l’oportunitat de decèbre’m amb la seva netedat, després de beure l’aigua dels avituallaments, en lloc de tirar el got a terra (com se sol fer en el nostre país...), tiren els gots en caixes habilitades com escombraries! Increible! Crec que els pocs gots que es podien veure per terra deurien ser dels “gaijin” (=estrangers) que corriem... ups! De menjar i beguda no en faltava pas durant el recorregut, no només per la organització, sinó també pels espectadors, que oferien amb safates de tot als corredors: caramels, xocolates, fruita, mochis (=pastissets d’arròs), sopes, sembeis (=galetes).

L’ambient és divertidíssim, no només pels corredors, els espectadors (que no només especten, si no que també participen activament) apilats al llarg de tot el recorregut, tot! No hi ha ni un pam de cursa sense espectadors animant i donant suport moral a tots els esforçats corredors. Una pila de gent disfressada tant entre els corredors, com entre els espectadors, amb disfresses increibles: un paio disfrassat de samurai corrent amb guetes (sandalies de fusta)! un de Jesucrist carregant un creu! ninjes, conillets, doraemons, cheerleaders, osos pandes (quina calor!), homes aranyes... recomano mirar el picasa de l’Arcadi per veure’n una mostra! https://picasaweb.google.com/arcadi100/Tokyomarato# Val la pena veure les imatges, són boníssimes! Bastanta gent amb la samarreta del barça, cosa que per a una catalana ajuda a anar més ràpid només per poder-lo avançar per dir-li “Visca el Barça!” sembla mentida quines petites coses poden animar en un moment com aquest! I més o menys cada km o cada 2km, espectacles per animar, la majoria ball i música tradicional japonesa, però alguns també amb balls més moderns.

L’últim tros atravessa el riu Sumida per arribar a Odaiba, el modern barri d’edificis gegants on es troba el Tokyo Big Sight, que ha canviat la Fira de la Marató per l’emocionant Meta. L’organització a l’ arribada també brutal, i fins i tot unes banyeres gegants per a poder remullar els peus en aigua calentea o freda (a gust del consumidor!), genial abans de canviar els mitjons!

Un esdeveniment màgic!

I arribar a casa i saber que sóc tieta d'un Guillem! un premi fantàstic!!!  :-D