Soba i Udon そば うどん

Per a menjar “Bueno, Bonito, Barato” no hi ha res millor que els restaurants de “Soba i Udon”, que són els espaguetis japonesos. Solen costar entre 350 i 900 iens. Aquesta classe de restaurant solen estar a prop de les estacions de tren i metro de qualsevol indret de Japó.

Són llocs on s’entra, es menja, i te’n vas, no és per passar-hi gaire estona, sinó simplement omplir-se la panxa. I realment, després de menjar soba o udon, la panxa queda ben plena!

El sistema és ben fàcil. Com es veu a la fotografia, fora de la botiga hi ha els exemples de plàstic dels plats que s’ofereixen. El contingut està escrit en japonès, però no hi ha problema perquè sempre van acompanyats d’un número. Un cop decidit el plat que es vol, t’enrecordes del número, entres a la botiga i et dirigeixes a la kenbaiki, 券売機 la màquina de bitllets (que també surt a la fotografia) s’hi introdueixen els diners, es busca el número desitjat, es prem el botó, i surt un tiquet.

Aquest tiquet es porta a la barra i es dóna al cuiner, a qui se li ha d’indicar si es prefereix soba o udon. Els fideus soba són més prims i foscos, estan fets amb farina de blat negre; els udons són més gruixuts i clars, són de farina de blat blanc.

Recomano la varietat que se li posa un ou onsen 温泉玉子 (passat per aigua)!

Bon Profit! Itadakimasu! いただきます！

Observatori de l’Ajuntament de Tòquio

L’edifici de l’Ajuntament de Tòquio és un edifici impressionant de Kenzo Tange al barri de Shinjuku. Té 3 cossos, el més alt té 48 pisos d’alçada, (sense contar els 3 subterranis) la part superior del qual està dividit formant un monstre de 2 caps. Es pot pujar gratuïtament fins al pis 45 i gaudir d’unes fantàstiques vistes de tota la ciutat. A Tòquio hi ha molts miradors (la Mori Tower de Roppongi, la Torre de Tòquio, a partir del maig l’Sky Tree... sense contar molts restaurants a les parts altes dels gratacels), però aquest és gratuït! La vista és impressionant, es miri cap al costat on es miri, només es veu ciutat, ciutat i ciutat! La immensitat de Tóquio és sorprenent! I en dies clars es pot arribar a veure el Mont Fuji!

Com que l’edifici es divideix en dues torres a la part superior, hi ha dos miradors. El de l’ala sud el tanquen a les 17:30h, però el de l’ala nord queda obert fins a les 23h! Així es pot contemplar la panoràmica nocturna de la ciutat, no té cap desperdici!

A la primera planta (2n pis pels japonesos) hi ha una de les més completes oficines d’informació turística, i els fulletons no estan només en japonès! També n’hi ha en anglès (o coreà, o xinès, si ho preferiu!).

Per arribar a l’Ajuntament és ben fàcil! Es pot anar fins a l’estació de Shinjuku i sortir per la sortida Est (東口) des d’allà es camina uns 10 minuts, el camí està indicat com a Tokyo Metropolitan Government Building o 東京都庁舎. Si no, també es pot agafar la Oedo Line fins a Tochomae, i sortir per la sortida 4, que dóna directament a l’edifici.

Les fotos són una de dia des de l'observatori sud, i una de nit des de l'observatori nord. En les dues es veu l'edifici on hi ha l'hotel Hyatt, el de Lost in Translation.

Xarxa de Transports Metropolitans de Tòquio

El transport metropolità de Tòquio és un dels més extensos del món i el més freqüetnat dirariament, funciona de meravella i està net. El problema és el cost, i potser el primer dia, entendre la diferència entre les línies privades i les línies públiques, que a diferència del nostre país, no funcionen amb una targeta de múltiples viatges, ni bitllet integrat de metro i tren.

A totes les estacions, tant de tren com de metro, hi ha un mapa on s’hi indica l’estació on s’està, i totes les altres amb el preu que costa viatjar fins allà, és a dir, que cada vegada que es vol fer un viatge, t’has d’apropar al mapa i buscar l’estació a la què vols arribar i veure quin és el preu, i així poder procedir a comprar el bitllet a la màquina. A la fotografia de sota es pot veure un noi a l’estació de Shinjuku mirant el mapa de tren a la part superior, i les màquines on es pot adquirir el bitllet. A la fotografia de dalt, es pot veure la màquina amb els diferents imports que et pot costar el trajecte. Un cop s'ha aconseguit trobar l'estació i saber quin serà el preu que costarà el viatge, adquirir el bitllet és ben fàcil, simplement cal clicar sobre l’import desitjat, s’introdueixen els diners, i llestos! A més, gran tecnologia nipona, es pot pagar un import de 160 iens (el més barat) amb un bitllet de 10.000 iens, cap problema, la màquina sempre té canvi, i te’l torna amb bitllets!

Si es pot prescindir viatjar en les hores puntes, és la millor opció, doncs el mite de la persona que treballa empenyent la gent dins el vagó per a poder comprimir el màxim de gent dins del vagó i que tanquin les portes, existeix! Això sí, porta guants blancs! Haber-se d’encabir entre multitud de japonesos en un vagó és una experiènca poc agradable.

Una de les línies més transitades és la Yamanote (山手), que és circular i dóna la volta a les zones més concurregudes de la ciutat (Tokyo, Shinjuku, Shibuya, Ikebukuro, Takadanobaba, Ueno, Akihabara, Shinagawa...). El transport, excepte la línia Yamanote s’acaba a les 00h, és a dir, que a partir de les 23h, la gent comença a agafar en massa el tren per tal de no perdre la correspondència per poder arribar a casa seva, si un s'espera a agafar l’últim tren o metro, l’experiència pot ser tan enriquidora com la de l’hora punta del matí, però amb olor d’alcohol i sense els guants blancs que t’escarxofen dins del vagó.

Dins dels combois regne una gran tranquilitat, la gent gairebé no parla. Quan s’entra al tren s’ha de posar el mòbil en mode vibració, i no es pot parlar per telèfon per a no molestar els altres! Si viatges al costat dels seients reservats, fins i tot cal apagar-lo!

El bitllet integrat no existeix, a part que metro i tren funcionen per separat, així com les línies privades i les públiques. Els japonesos són ben pràctics amb la majoria de coses que a la vida quotidiana es refereix, però en aquest cas no es pot dir ben bé el mateix! cada cop que es viatja, surt a compte verificar el recorregut per fer-lo sense haver de canviar de tren a metro, o de línia pública a privada, perquè llavors el trajecte pot costar molt car! De fet, si passes un temps prou llarg a la ciutat pot valer la pena treure’s la targeta Suica o Pasmo, targetes de prepagament que valen 500 iens, es poden carregar a les màquines i són molt pràctiques perquè no cal passar per la màquina de bitllets cada vegada, simplement s’entra a l’estació passant la targeta (sense necessitat de treure-la del moneder) per la màquina que dóna entrada a l’andana, i quan es surt, es torna a passar la targeta per la màquina de sortida, que directament descompte el cost del viatge de la targeta, però no comporta cap descompte, simplement t’evita de passar per la màquina expenedora de bitllets cada vegada que viatges.

Cal fer especial atenció a que, si es queda en alguna estació de tren o metro on hi arribi més d’una línia, si es queda a la sortida del metro, s’ha d’especificar el número de sortida, i el color de la línia, perquè moltes vegades una mateixa estació pot tenir diferents sortides 1, si hi arriben diferents línies. Per exemple, a Asakusa hi arriben 2 línies, i cadascuna té la seva sortida 1.

D’autobusos també n’hi ha, però no són tan freqüentats. De fet, són més semblants a autobusos de barri, s’utilitzen més per arribar a les zones on no hi arriba el tren o el metro.

Akabane Half Marathon 赤羽ハーフマラソン

Diumenge 12 de febrer vaig córrer la mitja marató d’Akabane, un barri al nord de Tokyo que en l’època que floreixen els cirers deu omplir-se de gent, perquè hi havia una pila de cirerers amb les branques preparades a què en breu arribi la primavera! A Japó hi ha molta afició al running, i com que hi ha tanta població, cada cursa es transforma en un esdeveniment molt concurregut, potser per això s’ha de preveure la participació amb almenys 2 mesos d’antel.lació! La màxima dificultat no és el recorregut, sinó la inscripció! Les webs de les curses estan només en japonès i plenes de kangis (ideogrames), que encara no controlo, sort que la Mika, una amiga japonesa afincada a Barcelona, em va ajudar a apuntar-m’hi, i vaig aconseguir participar-hi! Després de l’experiència de la marató de Tòquio del 2011, volia comprovar com era l’ambient en altres curses, i ha valgut la pena.

Després de tota la prepració, arriba el gran Dia! La DaiKai 大会 o Gran Troba! A l’arribar a l’estació de metro d’Akabane Iwabuchi, la més propera al lloc de la cursa, era impossible perdre’s, hi havia tantíssima gent amb roba d’esprot i bambes, que només feia falta seguir la riuada per arribar al lloc.

Quan vaig arribar-hi la festa ja havia començat, perquè a part de la mitja marató, també hi havia curses de 2km, 3km i 10km, cada cursa començava a una hora diferent, així que quan jo arribava just sortien els que feien la cursa de 3km, i els dels 10km ja havien sortit feia uns minutets. Tot i així, l’ambient semblava com si encara s’estiguessin preparant per a l’esdeveniment, ningú animant, ningú nerviós esperant a ningú, gent atravessant el camí sense gairebé mirar... Això sí, tothom amb les seves estoretes per posar a terra i, els que suposadament serien els acompanyants dels corredors, el seu picnic per passar el temps!

A la mitja marató hi havia gairebé 8.000 inscrits, així que vam soritr en dues tongades amb una diferència de mitja hora. Jo, per ser estrangera (segur!) em va tocar sortir amb la segona tongada, a les 11:10, mitja hora després de la primera tongada. El recorregut seguia el riu Arakawa, anada i tornada pel mateix camí. Animadors?! Ni un! Quina diferència amb la marató de Tòquio, en què no hi havia ni un sol centímetre dels 42.198m buit, tot era ple de gent animant. Diumenge, res d’animació, absolutament res! Una altra de les contradiccions d’aquest país, en alguns casos motlíssima animació, en d’altres, absolutament res! Com que vam resseguir el passeig del costat del riu, mentre corria podia veure els típics camps de beisbol que hi ha al costat dels rius de Tokyo. El beisbol és l’esport per excel.lència del país, i per ser diumenge, estaven els camps plens de jugadors.

El recorregut molt pla, I ple de voluntaris que degudament vestits, controlaven que els “domingueros” que passejaven amb les bicicletes tinguessin cura de no barrjar-se gaire amb els corredors. Com deia la web: “recorregut planer, ideal per a fer marca”, això sempre i quan el dia de la mitja no bufés vent, és clar! Diumenge va fer d’un sol magnífic, però amb un vent gelat impressioant! Durant mitja cursa el gèlid vent va bufar de costat, i en l’altra mitja de cara, així que res de marca! De totes maneres, vaig aconseguir acabar en 1h37’04’’ i ser la 12a de 715 dones de la meva categoria!

A l’arribada hi havia més voluntaris repartint aigua i samarretes, que no pas corredors arribant! Em va agradar comprovar que els premis es donaven als 8 primers de les diferents categories d’homes i dones, així que el repartiment de premis va durar una bona estona, en la que repetidament, una banda de música en directe, va anar tocant la mateixa musiqueta categoria rera categoria!

Setsubun 節分

Els japonesos són molt treballadors, però tenen una gran quantitat de festivitats. Cada mes tenen una data marcada en el calendari en què succeeix un esdeveniment especial que fa que tota la població es volqui a celebarar la tradicional celebració. I això comporta que durant uns dies abans totes les botigues i per tot arreu es pot veure anunciada la celbració, amb els elements característics d’aquesta a la venta.

Setsubun significa “canvi d’estació”. Però en aquest cas Setsubun indica el dia de cap d’any, és a dir, que s’acaba l’hivern i comença la primavera. Com que antigament l’inici de l’any japonés coincidia amb el calendari xinès, això succeïa el 2 i 3 de febrer. Aquesta tradició va començar en l’època Muromachi (1336 – 1573).

El 2 de febrer es fa un ritual per tal de allunyar totes les coses dolentes que ens han acompanyat durant l’any (el dimoni) i deixar que les coses bones (la felicitat) envaeixi les nostres vides.

Aquest dia els japonesos van als temples Shinto per poder fer el ritual, encapçalat pels sacerdots, acompanyats de celebritats (com lluitadors de sumo) que tiren grans de soja (mame) per expulsar el dimoni de les seves vides i deixar via lliure a la felicitat, mentre es criden “Oni wa soto! fuku wa uchi!” (=鬼は外！服は内！). Que vindria a ser “Fora el dimoni! Que entri la felicitat!”. D’aquesta manera es fa fora simbòlicament els mals esperits, per deixar pas a la fortuna. El dimoni representa totes les malalties i les coses dolentes. Fent fora el dimoni de casa (“Oni wa soto!”), es permet a la felicitat i a la bona fortuna que entri (“Fuku wa uchi!”).

Aquest mateix dia al vespre, quan el pare arriba a casa, es posa una màscara de dimoni (que haurà pogut adquirir en qualsevol comerç, perquè en tenen a tot arreu), i els nens el reben tirant-li els grans de soja dient-li “Fora el dimoni! Qué entri la felicitat!” Obviament els pares estan encantadíssims de poder rebre els copets dels deliciosos grans de soja que els nens els tiren amb la màxima força possible, pensant que el pare és un terrible dimoni al que han d’aconseguir foragitar.

Després cal menjar tants grans de soja com tants anys tinguis. És a dir, que m’he hagut d’empassar 34 grans de soja per fer entrar la felicitat a casa meva. Val a dir que la soja la fan torradeta i saladeta, tipus quicos, i està boníssima!

És típic també menjar enormes makis, especials per a aquest dia.

Aquí us deixo algunes imatges d’aquest dia especial. Que la felicitat sigui amb vosaltres! Feliç any del Tigre!