INCOMUNICADA AL PAÍS DE L'ALTA TECNOLOGIA

Fa 3 dies que vaig arribar de nou al Japó, després de 2 anys de no venir-hi, i 2 dies m’ha costat aconseguir una nova targeta de telèfon, perquè la que tenia de les altres vegades, caducava si no es feia servir durant 1 any. He arribat al país de l’alta tecnologia i m’he trobat sense internet, ni telèfon, ni res de res!

  .  .

Aquest any he deixat el vell barri d’Asakusa per instal.lar-me a Koenji, el barri que ara està de moda a Tokyo. M’he instal.lat a una de les habitacions que lloguen els pares de la Masako, i aquí no hi ha wifi, cosa que no creia q fos res negatiu, pensant que anant a qualsevol cafè puc tenir wifi. Tot i que cada cop que veig que hi ha una connexió lliure a un wifi, no sé perquè no aconsegueixo tenir connexió. Recordo que amb l’ordinador altres vegades m’havia connectat al wifi de l’Starbucks  (no és que en vulgui fer propaganda, però de totes les cadenes de cafès és l’únic on hi havia wifi gratuït i sense zona de fumadors, q normalment solen estar bastant mal delimitades) així que decideixo que hi aniré l’endemà.

  .  .

Diumenge al matí m’encamino cap a l’Starbucks, però per no carregar tot l’ordinador, m’emporto només el telèfon per activar-li el wifi, pensant que així també miraria els watsup. Per sentir-me plenament a Tokyo, me’n vaig cap a l’Starbucks del famós encreuament de Shibuya, em demano el meu matchalatte i m’assec. Intento connectar-me al wifi, però és impossilbe. Li demano al noi que treballa allà si necessito una contrasenya, i em diu q els telèfons estrangers no poden connectar-se al wifi! Flipo una mica, em sembla curiós, però llavors recordo que fins fa ben poc, la majoria de telèfons estrangers, per més moderns que fossin, es quedaven sense cobertura quan entraven a l’illa i no podien funcionar. Començo a entendre perquè cada vegada que miro les connexions de wifi possibles no aconsegueixo connectar-m’hi.

  .  .

Com que el telèfon japonès que tenia dels altres anys no em funciona, m’haig de comprar una nova targeta sim de prepagament, decideixo anar a la botiga Softbank d’Asakusa, tenia ganes de passejar una mica pel meu antic barri. Després d’esperar una hora (no per cua, simplement pq amb cada client s’hi estan la vida!), li explico com puc al noi que m’aten què em passa amb el meu japonès macarrònic, i em diu q per tenir una targeta sim només ho puc fer a Ginza o a Roppongi! Flipant, quan vaig comprar el telèfon el 2009 ho vaig fer al Donkihote (cadena de botigues on hi tenen de tot), i ara sembla q la cosa és encara més difícil! Ja que sóc aquí, i després de la llarga espera, li demano que si em pot ajudar a connectar el telèfon al wifi lliure de Softbank, ni que sigui pagant. Però el noi em diu, com el de l’Starbucks, que els telèfons estrangers no poden connectar-se, sinó que haig de fer-me una “pocket card” que ell no té! Li comento que em sembla curiós amb la quantitat de turisme que tenen, el noi em mira estranyat i em contesta que a l’aeroport hi ha una guixeta per a fer això, i que sinó, doncs només hi havia aquests 2 llocs.... La guixeta la vaig veure, però també els preus desorbitats que oferien. Després d’Asakusa me’n vaig cap al Softbank de Ginza, i quin és el problema? Que m’he deixat el passaport a casa! Així que avui seguiré sense poder-me comunicar amb els amics de Tokyo!

  .  .

Dilluns a la tarda m’encamino de nou cap al Softbank de Ginza, aquest cop amb el passaport. A l’entrada hi ha una noia que em dona un número i em diu que m’haig d’esperar més d’1hora. Al cap d’1hora i mitja m’aten la mateixa noia, que per sort parla anglès! :-D Em fa pujar al 2n pis de la botiga, on hi ha tot de taules on els dependents atenen als clients, em mostra una carta de begudes i em demana que vull prendre. Demano un tè verd, me’l porta, i torna a marxar... Al cap d’uns 20 minuts torna, i em diu que ja està per mi, que anirà a buscar la targeta de prepagament... No sé què havia estat fent fins ara la noia, m’és igual, en aquest país ja he après a esperar i no intentar racionalitzar les coses que no entenc, suposo que ella li deu trobar tota la lògica a fer-me seure i esperar 20 minuts, però després d’haver xocat amb vàries parets infranquejables d’actituds o maneres de fer que no aconsegueixo entendre, segueixo esperant a la cadira amb el tè verd a les mans com si fos la cosa més normal del món. En total hem estat més d’1 hora per fer-me la targeta de prepagament! Ja la tinc! Ja estic connectada als meus amics de Tokyo per telèfon.

  .  .

De passada, ja que hi sóc, li pregunto també per poder connectar a internet el meu telèfon de Barcelona, i em torna a explicar, que els telèfons estrangers no poden connectar-se als wifis lliures, però almenys em dóna una adreça de Roppongi on puc aconseguir una “pocket card” per tenir wifi al telèfon; aquesta serà una nova aventura que correré potser aquesta setmana, o potser la deixaré estar. Total, uns mesos sense watsup no em sembla pas la fi del món!