HORA PUNTA

Estació d'Akasaka-Mitsuke, Ginza Line, 9:18h

Desagradable experiència la d’haver de moure's en tren o metro a Tokyo en hora punta, és un dels rituals diaris més desagradables pel qual els tokiotes han de passar.

És ja coneguda la imatge dels homes que treballen a les andanes i que, amb guants blancs, empenyen les piles de passatgers que volen encabir-se al vagó. El que potser no és tan conegut és l’ordre en què els passatgers esperen aliniats el seu torn, impressionant! Cada comboi arriba pleníssim, els de fora esperen pacientment que la última persona surti del vagó abans de començar a pujar. És quan el mític personatge de guants blancs entra en acció per fer que la gent s’endinsi en el vagó i no deixar entrar a qui ja no hi cap, doncs moltes vegades no hi ha lloc en el primer tren que arriba. El que fa molta gràcia, és veure la performance que els srs. Guants Blancs fan quan el comboi se'n va, semblen els gestos de les hostesses de vol, indicant el camí que fa el tren, perquè? Doncs no ho sé, però té la seva gràcia veure-ho!

Estació de Yotusya, Marunouchi Line, 9:15h. El tren marxa ple, no tohom hi ha capigut, però en 1 minut arribarà el següent.

A l’arribar a l’estació desitjada, més val tenir clar cap a on t’has de dirigir, perquè sovint la riuada de gent et fa avançar cap a una direcció sense poder-te’n desmarcar. Les fotos que he aconseguit fer no són els millors exemples dels 3 dies que he agafat el tren entre les estacions de Koenji i Toranomon a les 9h del matí, però crec que il.lustren bastant la situació.

Seria bonic que tothom es dutxés i portés roba neta abans de pujar al tren, però ja sabem que el concepte de neteja no és el mateix per a tothom. La gent s’adorm estant de peu i de vegades has d’aguantar el cap d’algun altre passatger sobre les espatlles. Dilluns em vaig jurar que evitaria al màxim agafar tren o metro en hora punt. Així que avui he anat en bici fins a Toranomon per evitar la gentada, i l’experiència ha estat fantàstica!

Akasaka-Mitsuke, Ginza Line, 9:18, fila que tinc a la dreta.

Akasaka-Mitsuke, Ginza Line, 9:18, fila que tinc a l'esquerra.

Cap d'Any Xinès

Les gyozes fetes per nosaltres!

El Cap d’Any xinès comença amb la segona lluna nova després del sol.lstici d’hivern (en el que nosaltres tradicionalement celebrem el Nadal), és a dir que pot caure entre el 21 de gener i el 21 de febrer. Aquest 2014 ha caigut en 31 de gener. No és que els japonesos el celebrin especialment, a part d’Okinawa, la resta del país celebra l’Oshogatsu, que és de l’1 al 3 de gener, però fins que no va arribar l’Era Meiji 明治時代 (1868) l’any començava el mateix dia que a Xina. De totes maneres, aquí hi viuen molts xinesos, i per tant hi ha celebracions.

Aquest 31 de gener hem deixat l’any de la Serp 蛇　per començar l’any del Cavall　馬, tots els nens que neixin abans del 17 de febrer del 2015 seran cavalls, així com tothom que aquest 2014 cumpleixi multiples de 12 (12, 24, 36, 48, 60, 72, 84…). I amb això sí que els japonesos s’hi fixen molt, de fet, amb aquest tipus de coses s’hi fixen molt, aquí sempre pregunten de quin simbol del calendario xinès ets, o quin és el teu horoscop o el teu grup sanguini, i així desxifrar quint tipus de persona tenen devant.

Cap d'Any Xinès a Yokohama el 2011

Cap d'Any Xinès a Yokohama 2011

Una de les festes més sonades que es fan aquí, com a mínim a Tokyo i voltants, és la que es fa a Yokohama, on hi ha una gran comunitat xinesa. Allà els carrers es guarneixen i venen menjar per tot arreu, es fan focs artificials, passejada de dracs… Fa 3 anys hi vaig anar i val la pena!

Aquest any però, en lloc d’anar a Yokohama, l’amic Hiroshi va organitzar una festa a un restaurant xinès de Gotanda　五反田, la propietaria ens va preparar els ingredients per a que nosaltres mateixos poguessim fer les nostres gyozes.

Entre d’altres coses, a Xina per l’any nou mengen els jiaozi, que a Japó ho han adaptat com a gyozes, empanadilles que representen monedes de plata, d’aquesta manera es comenta l’any demanant tenir sort econòmica! Tradicionalment es fan bullides, tot i que de vegades també es poden trobar fregides. El nom de les empanadilles canvia del xinès al japonès simplement perquè la lectura dels kangis (ideogrames) que els japonesos van adaptar dels xinesos al s. VI és diferent, però s’escriu igual:  餃子. 

Bon any del cavall!

La "okaasan" ensenyant-nos com es fan.

"Manos a la obra!"

"Nyam!"

El Misteriós Mont Fuji 富士山

Fuji des del cim Komagatake, Kanagawa, agost 2009

Una de les primeres imatges que a la majoria de la gent li ve al cap quan diuen “Japó”, crec que és el Mont Fuji, doncs sense cap mena de dubte és una de les icones d’aquest país, i és que poder-lo contemplar és, com diria en Tusquets, “una experiència mística!”

Fuji des de la platja de Kamakura, Cap d'Any 2009-10

L’hivern és una bona època per veure’l, perquè els dies solen ser clars i nets, en canvi a l’estiu la calitja fa que sigui una sort poder-lo admirar. Tòquio està a 100km al nordoest d’aquest volcà, però a l’hivern gaudim molts dies de la seva vista. Des de Tokyo es pot pujar al 46è pis del Tochomae (都庁前 o Ajuntament) al barri de Shinjuku (新宿), per poder admirar-lo! Les muntanyes que rodegen Tòquio també són un magnífic lloc per observar el que des de fa anys es considera territori sagrat de Japó. I en un dia clar, un lloc que m’encanta per veure’l és Kamakura　(鎌倉), des de la platja es pot veure i la imatge és preciosa! Molts dies però, el Fuji s’amaga darrera els núvols. De vegades fins i tot, el dia és claríssim i només hi ha núvols envoltant el Fuji, potser per això es considera una muntanya misteriosa.

Pujant al Banzaburodake, Península d'Izu, març 2014

Amb 3.776m d’alçada és el cim més alt de Japó, volcà que va tenir l’última erupció el 1707, actualment continua en actiu, però sembla que el risc d’erupció és molt baix.

El cim és accessible, però com que és considerat territori sagrat, fins que no va arribar l’Era Meiji (明治時代), el 1868, les dones no hi podien pujar. Actualment tothom qui ho vulgui pot pujar-hi, però només durant els mesos de juliol i agost, la resta de l’any l’accés queda tancat, cosa que fa que a l’estiu hi hagi milers de persones de totes les edats que hi pugen. Hi ha refugis on passar la nit, i la gent sol fer-ho per arribar al cim ben d’hora i veure-hi com neix el sol.

El juny del 2013 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (世界さん), i això farà que a partir del proper estiu (2014), qui hi vulgui pujar hagi de pagar 1.000 iens (tal i com està ara el canvi, serien uns 8€, com el Park Güell, fins ara era gratuït).

La muntanya ha inspirat a una pila d’artistes a escriure o pintar, així que deixo alguns links de les obres més conegudes que el Fuji ha inspirat, les dels dos artistes d’Ukyo-E Hiroshige o Hokusai, que va pintar el famós quadre "la gran onada de Kanagawa"

Deixo també algunes de les imatges que durant les meves estades a Japó he pogut tenir, obviament no són ni molt menys comparables a la realitat, i menys tenint en compte els meus dots com a fotògrafa.

Fuji des del cim de Komagatake, agost 2009

Fuji des del llac Ashi, octubre 2009

Kanagawa, octubre 2009

Posta de sol des del cim Komagatake, octubre 2009

Pujant al Banzaburodake, a la Península d'Izu, 29 març 2014

Finalment el Fuji es deixa entreveure des del Mont Ougi, gener 2014

Fuji des de la muntnya de Kamakura, gener 2014http://www.hiroshige.org.uk/hiroshige/36_views_fuji_1852/fuji_1852.htm

MONT OUGI (OUGISAN) 扇山

La muntanya que es veu al fons entre els núvols és el Fuji!  :-D

Dissabte a Tokyo molta gent treballa, i per això diumenge és un bon dia per fer escapadetes amb altra gent i tenir una mica de contacte amb la natura. Aquest diumenge vaig anar amb el grup de Jambo a pujar el mont Ougi, 扇山、des d’on, ara a l’hivern, s’hi poden tenir unes bones vistes del Fuji　富士山.

Dalt del Mont Ougi amb tot el grup.

Des de Koenji és fàcil arribar-hi, s’ha d’agafar la Chuo Line fins a l’estació de Torisawa　鳥沢駅, i allà ja comença el camí. Aquí a Japó els cims que hi ha al voltant de Tokyo estan molt ben indicats i és difícil perdre’s, i això no vol dir que estiguin petats de gent. Per sort, no ens vam creuar amb gaires persones durant la caminada, que per cert, és molt xula!

El grup Jambo me’l va fer descobrir la Saeko el 2011, entre d’altres coses organitzen caminades al voltant de Tokyo molts diumenges, i per mi és una bona ocasió d’anar a la muntanya i regenerar energia fora de la gran metròpoli.

Vista del Fuji.

El Mont Ougi no és gaire alt, són 1.138m, però en dies clars s’hi deu tenir una fantàstica vista del Fuji, no va ser el cas de diumenge que estava tapat per núvols, però sí que el vam poder entreveure una micona, ja només això val la pena!

El desnivell que s'ha de pujar és bastant fort, i algun trosset estava nevat, però és facilet, i vas per caminet entre els arbres, com es pot apreciar a les fotografies, que de fet, per si soles, ja ho expliquen tot! 

Vistes mentre pugem.

Dalt del cim!

La baixada.

La baixada.

Començant a baixar.

La baixada.

LA MEVA CASA DE KOENJI

Aquest any he canviat de casa i de zona, aquest cop ja no estic al vell barri d’Asakusa, sinó que estic a Koenji, un barri que ara s’està posant molt de moda, ple de botigues de segona mà molt barates en zona universitaria.

Estic en una de les habitacions que lloguen els pares de la Masako (una amiga que vaig conèixer en una festa a Otsuka, i que ara viu a Sant Feliu de Llobregat) als universitaris, una habitació molt “washiki”, és a dir, d’estil japonès.

I perquè és molt japonesa? Doncs perquè a part del tamany, que és bastant gran, la resta es podria dir que seria com una “manshion”, que no té res a veure amb la idea que nosaltres poguem tenir d’una mansió, sinó que més aviat és un loft. Aquí una “manshion” és un apartament d’estil japonès d’uns 10m2 amb cuarto de bany. A les ciutats molts edificis tenen aquest tipus de casa.

La foto està feta des del "genkan", és l'habitació amb el balcó al fons.

Aquí les cases es mesuren per “tsubo”, que serien 2 tatamis o 3’3m2. La meva habitació té 3 “tsubos” o 6 tatamis! Sense contar el “genkan” o entrada, l’armari i el wc. El “genkan és l’entrada, que està al mateix nivell que l’exterior, i on la gent s’ha de treure les sabates per deixar-les al “getabako” o estanteria per a les sabates (jo no tinc getabako), del genkan es puja un graó i s’entra a la casa. Els tatamis estan pensats per tenir la mida d’una persona, i les cases estan dissenyades pensant en el número de tatamis que hi haurà.

Aquesta està feta des del balcó.

En el meu cas està clar, que al disposar només d’una habitació, seria el “washitsu”, habitació que solen tenir totes les cases típicament japoneses i que pot servir per a tot. No tinc shoji a les finestres (les portes correderes de fusta tapades de paper d’arròs per deixar passar la llum), tinc el sostre de fusta, i el llit no es veu a la foto, perquè és un futon, cosa que vol dir que cada dia l’haig de muntar i desmuntar, i el guardo a l'“oshiire” o armari, dissenyat especialment per al futon! A la foto es veu el “kotatsu” (al que ja li he dedicat l’anterior entrada, el millor amic a l’hivern!). I tinc un balconet per on es surt, evidentment, per les portes corredisses.

El wc amb les sabatilles.

Entrant a casa pel “genkan” a la dreta hi tinc el wc, molt japo també, es pot veure a la fotografia. Només hi ha el wc, perquè aquí sempre està separat del bany. Per entrar al wc un s’ha de posar les sabatilles del wc, que solen ser unes de làtex o plàstic, diferents de les que es puguin portar per casa per minimitzar el contacte de la casa neta amb el wc. De totes maneres, com que jo només tinc la part de tatami, doncs per casa no porto ni sabatilles! Crec que a la foto s’aprecia prou bé l’habitació del wc, prou interessant, perquè a part de ser al terra, es veu que a la cisterna hi ha una aixeta, i això és perquè així l’aigua que omple la cisterna, serveix per a rentar-se les mans.

La meva habita és el 2n balcó per l'esquerre.

La dutxa és compartida i està fora! Sí, sí, fora! Jo visc al 1r pis (que aquí a Japó seria el 2n), i la dutxa està a l’entrada, a la planta baixa (o 1r pis aquí a Japó), per tant, queda totalment separada del wc! Pràctic no és, però és així! A la foto es veu la casa, darrera el cotxe blau es veu una porta, que és la dutxa. Per pujar a casa meva es fa per les escales que hi ha darrera la dutxa.

I el que tampoc no tinc, i això podria ser un gran problema per a un japonès, és l’habitació de l’Ofuro o banyera. La dutxa sol estar al costat de la banyera, mai a dins, perquè la idea és dutxar-se abans d’entrar i manetenir l’aigua de la banyera neta per a ser usada varies vegades. Després fins i tot, hi ha banyeres que connecten amb la rentadora per utilitzar l’aigua de la banyera per a rentar la roba! Els japonesos solen banyar-se cada dia, i els sol ser un problema tenir una casa sense banyera, per això Tokyo està ple de “sento” o banys públics, bastant barats, on els que no disposen de banyera van bastant sovint. En el meu cas, si fos japonesa, aniria als "sento".

Moltes cases segueixen els mateixos patrons que la meva, per això m'ha fet gràcia dedicar-li l'entrada.

SISTEMA DE CALEFACCIÓ o VISCA EL KOTATSU!

Anava a fer una entrada sobre el que és “casa meva” aquest any, però trobo que el sistema d’escalfar les cases en aquest país és tan curiós, que he decidit dedicar-ne una entrada específica! Trobo curiós que tan pràctics que són els japonesos per a la majoria de les coses, i en canvi quan compres o llogues una casa rarament té calefacció central, sinó que cadascú ha de portar els seus aparells per escalfar-se, i fan servir molt les unitats de querosè, gas, o les d’alimentació elèctrica.

I això no passa només a Tokyo, on la temperatura mitjana a l’hivern és de 4º! Quan he viatjat cap al nord, tan a Hokkaido, l’illa gran més septentrional que està coberta per la neu la meitat de l’any; com a la regió d’Akita, al nord de Honshu (illa principal), coneguda com el “país de la neu”, les finestres de les cases a les que he estat eren exactament iguals que les de Tokyo, i els sistemes de calefacció també! Tot i que sembla ser que algunes cases noves d’aquestes zones comencen a tenir calefactors al terra, però són tan cars, que els utilitzen ben poc...

Les finestres de les cases no solen aïllar, i en moltes ocasions, com que és habitual utilitzar gas i querosè, a més a més tenen obertures de ventilació, cosa que significa que amb el fred que fa a fora, a la que s’apaga la calefacció, de seguida es refreda la casa. Les unitats que funcionen amb gas o querosè solen tenir algun dispositiu que fa que quan tenen una saccejada, ja sigui per un cop o per un terratrèmol, s’apaguin automàticament; també tenen un dispositiu que les apaga al cap de poques hores per evitar que els despistats dormin tota la nit inhalant el gas.

I el que és molt típic i fa que durant l’hivern les famílies estiguin reunides al voltant de la taula, és el kotatsu, que seria les antigues taules camilla, és a dir, una placa calefactora sota la taula, i aquesta rodejada de mantes, així hi poses les cames dins i les tens calentones. Aquest sistema ha estat la meva salvació els hiverns que he passat aquí, les mans es poden gelar al picar les tecles de l’ordinador, però almenys les cames estan calentetes. Quan el 2009 vaig arribar a la meva “casa” d’Asakusa em va semblar molt original que els meus companys de casa elaboressin un kotatsu, van tenir una magnífica idea! però he anat descobrint que no era res d’especial perquè aquí molta gent té un kotatsu a casa.

La meva conclusió a tot això, és que els japonesos han de tenir una resistència al fred totalment diferent, o que tan els fa passar fred.

A la foto es pot veure en Gorka en el kotatsu de la meva nova casa de Koenji.

INCOMUNICADA AL PAÍS DE L'ALTA TECNOLOGIA

Fa 3 dies que vaig arribar de nou al Japó, després de 2 anys de no venir-hi, i 2 dies m’ha costat aconseguir una nova targeta de telèfon, perquè la que tenia de les altres vegades, caducava si no es feia servir durant 1 any. He arribat al país de l’alta tecnologia i m’he trobat sense internet, ni telèfon, ni res de res!

  .  .

Aquest any he deixat el vell barri d’Asakusa per instal.lar-me a Koenji, el barri que ara està de moda a Tokyo. M’he instal.lat a una de les habitacions que lloguen els pares de la Masako, i aquí no hi ha wifi, cosa que no creia q fos res negatiu, pensant que anant a qualsevol cafè puc tenir wifi. Tot i que cada cop que veig que hi ha una connexió lliure a un wifi, no sé perquè no aconsegueixo tenir connexió. Recordo que amb l’ordinador altres vegades m’havia connectat al wifi de l’Starbucks  (no és que en vulgui fer propaganda, però de totes les cadenes de cafès és l’únic on hi havia wifi gratuït i sense zona de fumadors, q normalment solen estar bastant mal delimitades) així que decideixo que hi aniré l’endemà.

  .  .

Diumenge al matí m’encamino cap a l’Starbucks, però per no carregar tot l’ordinador, m’emporto només el telèfon per activar-li el wifi, pensant que així també miraria els watsup. Per sentir-me plenament a Tokyo, me’n vaig cap a l’Starbucks del famós encreuament de Shibuya, em demano el meu matchalatte i m’assec. Intento connectar-me al wifi, però és impossilbe. Li demano al noi que treballa allà si necessito una contrasenya, i em diu q els telèfons estrangers no poden connectar-se al wifi! Flipo una mica, em sembla curiós, però llavors recordo que fins fa ben poc, la majoria de telèfons estrangers, per més moderns que fossin, es quedaven sense cobertura quan entraven a l’illa i no podien funcionar. Començo a entendre perquè cada vegada que miro les connexions de wifi possibles no aconsegueixo connectar-m’hi.

  .  .

Com que el telèfon japonès que tenia dels altres anys no em funciona, m’haig de comprar una nova targeta sim de prepagament, decideixo anar a la botiga Softbank d’Asakusa, tenia ganes de passejar una mica pel meu antic barri. Després d’esperar una hora (no per cua, simplement pq amb cada client s’hi estan la vida!), li explico com puc al noi que m’aten què em passa amb el meu japonès macarrònic, i em diu q per tenir una targeta sim només ho puc fer a Ginza o a Roppongi! Flipant, quan vaig comprar el telèfon el 2009 ho vaig fer al Donkihote (cadena de botigues on hi tenen de tot), i ara sembla q la cosa és encara més difícil! Ja que sóc aquí, i després de la llarga espera, li demano que si em pot ajudar a connectar el telèfon al wifi lliure de Softbank, ni que sigui pagant. Però el noi em diu, com el de l’Starbucks, que els telèfons estrangers no poden connectar-se, sinó que haig de fer-me una “pocket card” que ell no té! Li comento que em sembla curiós amb la quantitat de turisme que tenen, el noi em mira estranyat i em contesta que a l’aeroport hi ha una guixeta per a fer això, i que sinó, doncs només hi havia aquests 2 llocs.... La guixeta la vaig veure, però també els preus desorbitats que oferien. Després d’Asakusa me’n vaig cap al Softbank de Ginza, i quin és el problema? Que m’he deixat el passaport a casa! Així que avui seguiré sense poder-me comunicar amb els amics de Tokyo!

  .  .

Dilluns a la tarda m’encamino de nou cap al Softbank de Ginza, aquest cop amb el passaport. A l’entrada hi ha una noia que em dona un número i em diu que m’haig d’esperar més d’1hora. Al cap d’1hora i mitja m’aten la mateixa noia, que per sort parla anglès! :-D Em fa pujar al 2n pis de la botiga, on hi ha tot de taules on els dependents atenen als clients, em mostra una carta de begudes i em demana que vull prendre. Demano un tè verd, me’l porta, i torna a marxar... Al cap d’uns 20 minuts torna, i em diu que ja està per mi, que anirà a buscar la targeta de prepagament... No sé què havia estat fent fins ara la noia, m’és igual, en aquest país ja he après a esperar i no intentar racionalitzar les coses que no entenc, suposo que ella li deu trobar tota la lògica a fer-me seure i esperar 20 minuts, però després d’haver xocat amb vàries parets infranquejables d’actituds o maneres de fer que no aconsegueixo entendre, segueixo esperant a la cadira amb el tè verd a les mans com si fos la cosa més normal del món. En total hem estat més d’1 hora per fer-me la targeta de prepagament! Ja la tinc! Ja estic connectada als meus amics de Tokyo per telèfon.

  .  .

De passada, ja que hi sóc, li pregunto també per poder connectar a internet el meu telèfon de Barcelona, i em torna a explicar, que els telèfons estrangers no poden connectar-se als wifis lliures, però almenys em dóna una adreça de Roppongi on puc aconseguir una “pocket card” per tenir wifi al telèfon; aquesta serà una nova aventura que correré potser aquesta setmana, o potser la deixaré estar. Total, uns mesos sense watsup no em sembla pas la fi del món!